Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educación. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educación. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 de juny del 2020

Les aventures del Cargol Nico "L' Art de la Gran Dama"/Las aventuras de Nico el Caracol "El Arte de la Gran Dama"

El matí era fred, però això no va impedir que en Nico i la Maria comencessin la seva aventura endinsant-se en aquell bosc ple de misteris.

Emocionats però alhora una mica neguitosos pels perills que podien trobar, feien camí un al costat de l'altre sense dir ni una sola paraula. De fet, pràcticament eren dos desconeguts.

Quan ja portaven més d'una hora sense conversar, en Nico es va decidir i va començar a fer-li una pregunta a la Maria.

-Perquè estaves allà dins servint aquella beguda si no et feia feliç? Em costa una mica d'entendre...-

La Marieta es va quedar pensant uns segons i li contestà:

-Doncs la veritat és que no m'havia plantejat que podia marxar d'allà fins que vas arribar ahir a la nit. La costum i la comoditat suposo... Tu sempre has volgut fer aquest viatge? I tot sol?-

-Sempre he estat buscant un lloc on poder-me sentir millor.  Els meus germans no han tingut mai aquesta inquietud i per aquest motiu vaig decidir fer aquest viatge... M'escoltes? Què et passa?- Preguntà en Nico veient que la Marieta estava embadalida mirant uns "filets" brillants que penjaven d'una branca.

-Has vist quina meravella? Què deu ser això tan bonic?-

En Nico li va dir que no havia vist mai una obra d'art com aquella. Realment era preciós, però la seva intuïció li deia que no s'hi havien d'acostar.

La Marieta enlluernada per aquells brillants va anar a veure si eren igual de bonics vistos més aprop.

-Maria, crec que no hauriem de perdre el temps amb això, si ningú s'hi para deu ser per algun motiu.-

Però semblava que no el sentís i seguia avançant... Ja estava a punt de posar la seva poteta a sobre d'aquella meravella, quan de sobte una mosca hi va xocar quedant atrapada a la xarxa de diamants. Per més que volia sortir d'allà més enganxada quedava. Va ser llavors quan va aparèixer la Gran Dama i se la va menjar devant la mirada atònita de la Maria i en Nico

Tots dos es van quedar perplexos  i no van dubtar ni un segon en fugir d'allà ràpidament.

Passada una estona, ja més tranguil, el Cargol li va dir a la Maria:

-Has d'anar més en compte i a partir d'ara farem cas de la meva intuïció que pel que hem pogut observar no s'equivocava.-

-I què és això de la intuïció?- preguntà la Marieta.

-La intuïció és una veueta que escoltes que et surt de dins i que sap el que es millor per a tu en cada moment.-

La Marieta no entenia molt bé això de la veueta que explicava en Nico,  però després de l'ensurt que s'havia emportat va saber que li havien de fer cas.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".



La mañana era fría, pero eso no impidió que Nico y María empezaran su aventura adentrándose en aquel bosque lleno de misterios.

Emocionados pero a la vez un poco nerviosos por los peligros que podían encontrar, caminaban uno al lado del otro sin decir una palabra. De hecho, prácticamente eran dos desconocidos.

Cuando ya llevaban más de una hora sin conversar, Nico se decidió y empezó a preguntar a María.

-¿ Por qué estabas allí dentro sirviendo esa bebida si no te hacía feliz? Me cuesta un poco de entender...-

La Mariquita se quedó pensando unos segundos y le contestó:

-Pues la verdad es que no me había planteado que podía irme de allí hasta que llegaste ayer por la noche. La costumbre y la comodidad supongo... ¿Tu siempre ha querido hacer este viaje?-

-Siempre he estado buscando un lugar donde poder sentirme mejor. Mis hermanos nunca han tenido esta inquietud y por este motivo decidí hacer este viaje... ¿Me oyes? ¿Qué te pasa?- Preguntó Nico viendo que la Mariquita estaba embobada mirando unos "hilillos" brillantes que colgaban de una rama.

-¿Has viso que maravilla? ¿Qué debe ser esto tan bonito?-

Nico le dijo que había visto nunca una obra de arte como aquella. Realmente era precioso, pero su intuición le decía que no se tenían que acercar.

La Mariquita deslumbrad por aquellos brillantes fue a ver si eran igual de bellos vistos más de cerca.

-María, creo que no deberíamos perder el tiempo con esto, si nadie se para debe ser por algún motivo.

Pero parecía que no lo escuchara y seguía avanzando... Ya estaba a punto de poner su patita encima de aquella maravilla, cuando de repente una mosca chocó quedando atrapada en la red de brillantes. Por más que quería salir de allí más se quedaba enganchada. Fue entonces cuando apareció la Gran Dama y se la comió delante de la mirada atónita de María y Nico.
 
Los dos quedaron perplejos y no dudaron ni un segundo en huir rápidamente de allí.

Pasado un rato, ya más calmado, el Caracol le dijo a María:

-Tienes que ir con más cuidado y a partir de ahora haremos caso a mi intuición que por lo que hemos podido observar no se equivocaba.-

-¿ Y que es esto de la intuición?- preguntó la Mariquita.

-La intuición es una vocecita que escuchas, que te sale de dentro y que sabe lo que es mejor para tí en cada momento.-

La Mariquita no entendía muy bien esto de la vocecita que explicaba Nico, pero después del susto que se había llevado supo que tenían que hacerle caso.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol".



dissabte, 17 de novembre del 2018

Un conte curt per anar a dormir/Un cuento corto para ir a dormir

L' UNICORN
La Laura era una nena molt capritxosa que tot el que demanava a els seus pares li compraven.
L’últim desig que tenia era que volia un Unicorn. Però no un de joguina, no, en volia un de real.
Els seus pares estaven desesperats perquè per més que busquessin no en podien trobar cap i la Laura no parava de plorar i queixar-se que no l’estimaven prou si no li portaven.
Ja com a ultima opció van anar a trobar a un mag molt famós que els hi havien dit que podia aconseguir qualsevol cosa.
Un cop allà el mag els hi va dir que no hi havia cap problema, que els hi portaria l’Unicorn a casa seva, però que el preu que haurien de pagar seria molt alt.
Els pares de la Laura eren molt rics i van acceptar sense saber-ne el preu.
Al dia següent el mag va aparèixer amb les mans buides i el pare molt enfadat li va preguntar on era l’Unicorn.
-No us el donaré si no em pagueu abans- digué.
-Molt bé. Quan val?-preguntà el pare.
-La teva vida.-
Els pares esgarrifats no s’ho podien creure.
Però estimaven tant a la seva filla que tot i els plors de la mare, el pare va acceptar.
El mag va agafar la vareta màgica i en un tres i no res el pare es va convertir en un unicorn molt bonic.
La mare encara molt entristida el va portar amb la seva filla que es va a posar a saltar d’alegria.
El va abraçar un parell de cops i de sobte va dir:
-I el pare? On és?-
Quan la mare li va explicar tot, la nena va agafar l’Unicorn i va anar a trobar al mag.
-Vull que em tornis al meu pare-
-I tu què em donaràs a canvi?-
-Aquest Unicorn- contestà la nena molt convençuda.
-Però no n’hi ha prou!-digué el mag. –També m’has de prometre que mai més demanaràs res que no necessitis realment-.
La Laura va acceptar i en un tres i no res el pare tornava a estar amb la nena.

Mai més va tornar a ser una nena capritxosa que demanava sense parar tot el que li passava pel cap. Va viure molt feliç amb els seus pares i els vas estimar tant com l’estimaven a ella.


El UNICORNIO
Laura era una niña muy caprichosa que todo lo que pedía a sus padres se lo compraban.
El último deseo que tenía era que quería un Unicornio. Pero no uno de juguete, no, quería uno real.
Sus padres estaban desesperados porque por más que buscaran no podían encontrar ninguno y Laura no paraba de llorar y quejarse de que no la querían lo suficiente si no se lo daban.
Ya como última opción fueron a buscar a un mago muy famoso que les habían dicho que podía conseguir cualquier cosa.
Una vez allí el mago les dijo que no había ningún problema, que les traería el Unicornio a su casa, pero que el precio que tendrían que pagar sería muy alto.
Los padres de Laura eran muy ricos y aceptaron sin saber el precio.
Al día siguiente el mago apareció con las manos vacías y el padre muy enfadado le preguntó dónde estaba el Unicornio.
-No se lo daré si no me pagan antes- dijo.
-Muy bien. ¿Cuanto vale? -Preguntó el padre.
-Tu vida.-
Los padres horrorizados no lo podían creer.
Pero amaban tanto a su hija que a pesar de los llantos de la madre, el padre aceptó.
El mago cogió la varita mágica y en un santiamén el padre se convirtió en un Unicornio muy bonito.
La madre todavía muy entristecida se lo llevó a su hija que se puso a saltar de alegría.
Lo abrazó un par de veces y de repente dijo:
-¿Y papá? ¿Dónde está? -
Cuando la madre le contó todo, la niña cogió el unicornio y fue a buscar al mago.
-Quiero que me devuelvas a mi padre-
-¿Y tú qué me darás a cambio? -
-Este Unicornio- contestó la niña muy convencida.
-¡Pero no es suficiente! -Dijo el mago. -También me tienes que prometer que nunca más vas a pedir nada que no necesites realmente-.
Laura aceptó y en un santiamén el padre volvía a estar con la niña.
Nunca más volvió a ser una niña caprichosa que pedía sin parar todo lo que le pasaba por la cabeza. Vivió muy feliz con sus padres y los amó tanto como la amaban a ella.


divendres, 18 de març del 2016

Un pingüí a la platja/ Un pingüino en la playa

Un pingüí a la platja
En Nil era una gavina que sobrevolava la platja buscant alguna deixalla per menjar quan va veure en Pini, un pingüí molt jovenet que acabava d’arribar a aquell indret poques hores abans. Portava un barret de palla i unes ulleres de sol fosques i estava tombat en una hamaca prenent el sol.
-Què hi fa un pingüí per aquí?-
-He vingut buscant la bona temperatura que hi ha en aquest paratge tant bonic.- digué.
-Però aquest no és lloc per un pingüí!- exclamà en Nil.
-Per què?-
-Els pingüins viuen a l’Antàrtida i els agrada el fred, la neu i el gel.-
-Doncs a mi no m’agrada el fred s’està molt millor aquí!- digué en Pini una mica molest.
-Doncs si et quedes gaire temps per aquí se’t posarà el bec vermell i se’t cauran aquests pèls tan estranys que tens!-
-No són pèls estranys, són plomes!- Replicà enfadat en Nil.
Mentre parlaven va aparèixer la Zaida, una gavina amiga d’en Nil que, sense preguntar, es va afegir a la conversa.
-Oi tant que és estrany aquest pèl! I que estiguis aquí prenent el sol encara ho és més!-
Mica en mica s’anaven afegint més gavines a la conversa que feien dubtar cada cop més al pobre Pini amb més comentaris. Totes hi deien la seva: “un pingüí no pot anar a la platja perquè no sap caminar per la sorra”, “un pingüí no pot tombar-se en una hamaca perquè no es podrà aixecar”, etc.
El pingüí es va aixecar de l’hamaca com va poder, va recollir les seves coses i  va sortir d’entremig de les gavines marxant capcot d’aquella platja tan agradable.
-Això mateix! Ves-te’n ocell estrany!- Cridà la Zaida.
-Si ni tan sols sap volar!- Deia rient en Nil.
En Pini es resistia a marxar d’aquell lloc paradisíac i abans d’anar-se’n es va asseure en un banc a observar per últim cop aquella platja i aquell mar tant blau. Al costat, i quasi bé sense adonar-se’n, i havia un Ós Polar que tot mirant-lo li digué amb to imperatiu:
-Agafa les teves coses i vine amb mi a prendre el sol a la platja!-
-Com dius?- preguntà en Pini sorprès.
-Aquestes gavines sempre fan el mateix. No volen estranys a les seva platja, però no és seva i jo ja fa temps que els hi vaig deixar clar. Ara els hi demostrarem que un Ós Polar i un pingüí poden viure on es proposin viure i que no els importa gens el que diguin els demés.-
En Pini va dubtar per uns moments. Aquelles gavines li havien fet creure el que elles havien volgut, però ell sabia dins seu que el que deien no era veritat i que el que veritablement importava era el que creia ell. Així doncs, va fer cas al seu nou amic l’Ós Polar i va tornar a aquella platja.
Les gavines en veure’ls els van sobrevolar durant una estona però en veure que no marxaven van anar desapareixent deixant-los tranquils i feliços prenent el sol en aquell paradís.


Un pingüino en la playa

Nil era una gaviota que sobrevolaba la playa buscando algún desecho para comer cuando vio a Pini, un pingüino muy joven que acababa de llegar a ese lugar pocas horas antes. Llevaba un sombrero de paja y unas gafas de sol oscuras y estaba tumbado en una hamaca tomando el sol.
-¿Qué hace un pingüino por aquí? -
-He venido buscando la buena temperatura que hay en este paraje tanto bonito.- dijo.
-¡Pero este no es lugar para un pingüino! - Exclamó Nil.
-¿Por qué? -
-Los pingüinos viven en la Antártida y les gusta el frío, la nieve y el hielo.-
-¡Pues a mí no me gusta el frío se está mucho mejor aquí! - Dijo Pini un poco molesto.
-¡Pues si te quedas mucho tiempo por aquí se te pondrá el pico rojo y se te caerán estos pelos tan extraños que tienes! -
-¡No son pelos extraños, son plumas! - Replicó enfadado Nil.
Mientras hablaban apareció Zaida, una gaviota amiga de Nil que, sin preguntar, se añadió a la conversación.
-¡Es verdad es muy extraño este pelo! ¡Y que estés aquí tomando el sol aún lo es más! -
Poco a poco se iban añadiendo más gaviotas a la conversación que hacían dudar cada vez más al pobre Pini con más comentarios. Todas decían el suyo: "un pingüino no puede ir a la playa porque no sabe andar por la arena", "un pingüino no puede tumbarse en una hamaca porque no se podrá levantar", etc.
El pingüino se levantó de la hamaca como pudo, recogió sus cosas y salió de en medio de las gaviotas yéndose cabizbajo de aquella playa tan agradable.
-¡Eso! ¡Vete pájaro extraño! - Gritó Zaida.
-¡Si ni siquiera sabe volar! - Decía riendo Nil.
Pini se resistía a irse de aquel lugar paradisíaco pero antes se sentó en un banco a observar por última vez aquella playa y aquel mar tan azul. Al lado, y casi sin darse cuenta había un Oso Polar que mirándolo le dijo con tono imperativo:
-¡Coge tus cosas y ven conmigo a tomar el sol a la playa! -
-¿Como Dices? - Preguntó Pini sorprendido.
-Estas Gaviotas siempre hacen lo mismo. No quieren extraños en su playa, pero no es suya y yo ya hace tiempo que se lo dejé claro. Ahora les demostraremos que un Oso Polar y un pingüino pueden vivir donde se propongan vivir y que no les importa nada lo que digan los demás.-
Pini dudó por unos momentos. Aquellas gaviotas le habían hecho creer lo que ellas habían querido, pero él sabía en su interior que lo que decían no era verdad y que lo que verdaderamente importaba era lo que creía él. Así pues, hizo caso a su nuevo amigo el Oso Polar y volvió a aquella playa.
Las gaviotas al verlos los sobrevolaron durante un rato pero al ver que no se iban fueron desapareciendo dejándolos tranquilos y felices tomando el sol en ese paraíso.



dijous, 6 de desembre del 2012

El conte de Nadal de la Kidi: "L'avet"/El cuento de Navidad de Kidi: "El abeto"

Desembre és un més màgic pels nens, per aquest motiu al conte de Nadal de la revista Kids no hi podia faltar la màgia. Bones Festes!

L'avet

Estava cansada de viatjar per tot arreu sense cap mitjà de transport, així que vaig decidir fabricar-me'n un de nou. Em fabricaria una bicicleta!
Prop del camí hi havia un bosc i m'hi vaig endinsar per començar a tallar les fustes que em servirien per construir-la.
“Toc,toc,toc...” vaig començar a talar el meu primer tronc...
-Ai!Ai!- vaig sentir. D'on vindrien aquells crits?
-Kidi! Prou, m'estàs fent mal!- digué una veu que provenia de l'avet que estava talant.
-Hola? Que hi ha algú per aquí dalt?-
-Hola Kidi, sóc jo qui parla, l'avet.-
-Si que em sap greu, no sabia que estiguessis viu...-
-Que no ens sentiu parlar no vol dir que no estiguem vius. Tots els arbres, plantes, flors, som éssers vius, però com que normalment no ens podem queixar tothom ens trepitja, tala o arrenca sense cap tipus de mirament.-
-I tu? Com és que parles?-
-Fa un centenar d'anys quan era molt petit i s'acostaven les festes de Nadal vaig veure com molts avets amics meus eren segrestats per fer-los servir d'ornament a dins de les cases de la gent. Tenia molta por que a mi em passés el mateix i una nit, quan vaig veure passar un estel fugaç pel cel, vaig desitjar amb totes les meves forces poder parlar. L'endemà mateix, quan un noiet del poble va venir al bosc a buscar un arbre i es va decidir per mi, li vaig dir: “Que t'agradaria a tu que et separessin dels teus amics i familiars per portar-te a un lloc desconegut?” El noiet es va quedar paralitzat. Però de seguida va reaccionar i digué: “I tant que no!” Va donar mitja volta i se'n va anar corrent. Al cap d'una estona va tornar arrossegant un carro ple fins a vessar. “Què hi portes aquí dins?” Vaig preguntar. El noi em va demanar permís per guarnir-me igual que als arbres que s'emportaven, amb la condició de deixar-me al costat dels meus companys. “Seràs l'avet de Nadal més bonic de tots i tothom et podrà mirar sense fer-te cap mal”. Des d'aquell dia, quan arriben aquestes festes, tots els habitants dels pobles més propers pugen al bosc carregats amb els seus ornaments per guarnir tots els avets que hi ha. Mai més ningú ha volgut talar cap més arbre... fins avui.-
-Em sap molt de greu, jo només volia fabricar-me una bicicleta de fusta per seguir el meu viatge...-
-Ja ho sé Kidi, no ho feies amb mala intenció. Saps que pots fer? S'acosta el dia de Nadal, molt aviat pujaran tots els habitants del poble a guarnir-nos. En aquesta època de l'any passen coses màgiques. De ben segur que si ho desitges amb totes les teves forces, tindràs la teva bicicleta. -
Vaig fer cas a l'avet i em vaig quedar un temps pel bosc, que dia a dia, tenia més arbres guarnits. La nit de Nadal, vaig decidir que havia de seguir el meu camí i em vaig acomiadar del meu amic l'avet.
-Bon Nadal! Ho he passat molt bé aquests dies per aquí però ara he de continuar el meu viatge.-
-Espera un moment Kidi, mira què hi ha aquí a darrera meu...- digué l'avet.
Era una bicicleta nova!
-Moltes gràcies! Bon Nadal, avet!
-Bon Nadal, Kidi!-
                                          Il·lustració:Marina L.Aceituno

Diciembre es un mes mágico para los niños, por este motivo en el cuento de Navidad de la revista Kids no podia faltar la magia. ¡Felices Fiestas!
El ABETO
Estaba cansada de viajar por todas partes sin ningún medio de transporte, así que decidí fabricarme uno nuevo. ¡Me fabricaría una bicicleta!
Cerca del camino había un bosque y me adentré para empezar a cortar las maderas que me servirían para construirla.
"Toc, toc, toc..." empecé a talar mi primer tronco ...
-¡Ay! ¡Ay! - Oí. ¿De dónde vendrían esos gritos?
-¡Kidi! ¡Basta, me estás haciendo daño! - Dijo una voz que provenía del abeto que estaba talando.
-¿Hola? ¿Hay alguien por ahí arriba? -
-Hola Kidi, soy yo quien habla, el abeto. -
-Lo siento, no sabía que estuvieras vivo... -
-Que no nos oigáis hablar no quiere decir que no estemos vivos. Todos los árboles, plantas, flores, somos seres vivos, pero como normalmente no nos podemos quejar todos nos pisan, talan o arrancan sin ningún tipo de miramiento. -
-¿Y tú? ¿Por qué hablas? -
-Hace un centenar de años cuando era muy pequeño y se acercaban las fiestas de Navidad vi como muchos abetos amigos míos eran secuestrados para ser un adorno dentro de las casas de la gente. Tenía mucho miedo que me pasara lo mismo y una noche, cuando vi pasar una estrella fugaz por el cielo, deseé con todas mis fuerzas poder hablar. Al día siguiente, cuando un muchacho del pueblo vino al bosque a buscar un árbol y se decidió por mí, le dije: "¿Te gustaría a ti que te separaran de tus amigos y familiares para llevarte a un lugar desconocido? "El chiquillo se quedó paralizado. Pero enseguida reaccionó y dijo: "¡Por supuesto que no!" Dio media vuelta y se fue corriendo. Al cabo de un rato volvió arrastrando un carro lleno hasta rebosar. "¿Qué llevas ahí dentro?" Pregunté. El chico me pidió permiso para
adornar-me igual que a los árboles que se llevaban, con la condición de dejarme junto a mis compañeros. "Serás el abeto de Navidad más bonito del mundo y todos te podrán mirar sin hacerte ningún daño". Desde aquel día, cuando llegan estas fiestas, todos los habitantes de los pueblos más cercanos suben al bosque cargados con sus ornamentos para adornar todos los abetos que hay. Nunca más, nadie ha querido talar otra árbol... hasta hoy. -
-Lo siento mucho, yo sólo quería fabricarme una bicicleta de madera para seguir mi viaje... -
-Lo sé Kidi, no lo hacías con mala intención. ¿Sabes que puedes hacer? Se acerca el día de Navidad, muy pronto subirán todos los habitantes del pueblo a adornar-nos. En esta época del año pasan cosas mágicas. Seguro que si lo deseas con todas tus fuerzas, tendrás tu bicicleta. -
Hice caso al abeto y me quedé un tiempo por el bosque, que día a día, tenía más árboles adornados. La noche de Navidad, decidí que tenía que seguir mi camino y me despedí de mi amigo el abeto.
-¡Feliz Navidad! Lo he pasado muy bien estos días por aquí, pero ahora tengo que continuar mi viaje. -
-Espera un momento Kidi, mira qué hay ahí detrás mío... - dijo el abeto.
¡Era una bicicleta nueva!
-¡Muchas gracias! ¡Feliz Navidad, abeto!-
-¡Feliz Navidad, Kidi! -
                                                     

dissabte, 3 de novembre del 2012

La Kidi i les carbasses/ Kidi y las calabazas


Una nova aventura de la Kidi de la revista Kids.
LA KIDI I LES CARBASSES
Per art de màgia vaig aparèixer en un camp ple de carbasses. Grans i petites, n'hi havia de color taronja però també de color verd. Mirés on mirés, tot estava ple de carbasses. Es feia fosc i havia de trobar un lloc per passar la nit, però estava massa cansada així que em vaig quedar allà mateix.
Quan ja dormia una música molt alegre em va despertar. Eren les carbasses fent una dansa enmig de la foscor. De seguida m'hi vaig afegir. No es van adonar de la meva presència. Al cap d'una estona es van aturar i es van asseure en rotllana. Per no cridar l'atenció vaig fer el mateix. Llavors vaig veure que una a una, s'anaven dient una cosa a l'orella fins que van arribar a mi i la que tenia al costat em va dir:
-Vés i cura, Pili!-
-Com dius?- vaig preguntar intrigada.
-Vés i cura, Pili!-
No entenia res. Una a una van començar a riure amb ganes, i jo cada cop estava més desorientada i una mica espantada. “Què voldria dir allò? Seria un missatge en clau?”
-Perdoneu-me, però no sé què vol dir això de la Pili... Qui és la Pili?-
Com més preguntes feia més reien i jo ja no sabia què fer, finalment la carbassa més petitona de la colla se'm va apropar i em va dir:
-Benvinguda, Kidi! Benvinguda, Kidi! Això és el que t'havia de dir la meva companya. Estàvem jugant a un joc i com sempre passa amb aquest joc, la última diu “tonteries” jejeje.-
-Un joc dieu? ¿I què hi te a veure la Pili en aquest joc? ¿ I per què se l'ha de curar?.-
Encara van riure més fort. Finalment m'ho van explicar hi ho vaig entendre,.Es veu que estaven jugant al joc del telèfon, que consisteix en passar-se un missatge d'orella a orella fins que la última de totes diu el que ha entès, que normalment no té res a veure amb el que ha dit la primera. Això va fer que el missatge inicial “Benvinguda Kidi!” es transformés fins a acabar dient “Vés i cura, Pili!”.
Feia estona que s'havien adonat de la meva presència i sabien molt bé qui era i que m'agradaven els jocs, per aquest motiu, van tenir la genial idea d'ensenyar-me un joc nou, tot jugant-hi. Vam estar jugant fins que va sortir el primer raig de sol, que va fer que una a una, tornessin al seu estat natural, quietes i enganxades a la seva mata, immòbils i sense vida. Si volia tornar jugar amb elles, m'hauria d'esperar que el sol es pongués i així ho vaig fer. Vaig passar unes quantes nits jugant amb les meves amigues les carbasses que cada nit, m'ensenyaven un joc nou.
Fins aviat!

Una nueva aventura de Kidi de la revista Kids.
KIDI Y LAS CALABAZAS
Por arte de magia aparecí en un campo lleno de calabazas. Grandes y pequeñas, había de color naranja pero también de color verde. Mirase donde mirase, todo estaba lleno de calabazas. Oscurecía y debía encontrar un lugar para pasar la noche, pero estaba demasiado cansada así que me quedé allí mismo.
Cuando ya dormía una música muy alegre me despertó. Eran las calabazas haciendo una danza en medio de la oscuridad. Enseguida me añadí al baile. No se dieron cuenta de mi presencia. Al cabo de un rato se detuvieron y se sentaron en círculo. Para no llamar la atención hice lo mismo. Entonces vi que una a una,se iban diciendo algo al oído hasta que llegaron a mí y la que tenía al lado me dijo:
-¡Ve y vida, Pili! -
-¿Cómo dices? - Pregunté intrigada.
-¡Ve y vida, Pili! -
No entendía nada. Una a una comenzaron a reír con ganas y yo cada vez estaba más desorientada y algo asustada. "¿Qué querría decir aquello? ¿Sería un mensaje en clave?”
-Perdonadme, pero no sé qué quiere decir eso de Pili... ¿Quién es Pili? -
Cuanto más preguntas hacía, más se reían y yo ya no sabía qué hacer. Finalmente la calabaza más pequeña del grupo se me acercó y me dijo:
-¡Bienvenida, Kidi! ¡Bienvenida, Kidi! Esto es lo que te tenía que decir mi compañera. Estábamos jugando a un juego y como siempre pasa con este juego, la última dice "tonterías" jejeje. -
-¿Un juego decís?...¿Qué tiene que ver Pili en este juego?... ¿Por qué “ve y vida”?. -
Aún se rieron más fuerte. Finalmente me lo explicaron ylo entendí. Se ve que estaban jugando al juego del teléfono, que consiste en pasarse un mensaje de oreja a oreja hasta que la última de todas dice lo que ha entendido, que normalmente no tiene nada que ver con lo que ha dicho la primera. Esto hizo que el mensaje inicial "¡Bienvenida Kidi!" se transformara hasta acabar diciendo "¡Ve y vida, Pili".
Hacía rato que se habían dado cuenta de mi presencia y sabían muy bien quién era y que me gustaban los juegos, por este motivo, tuvieron la genial idea de enseñarme un juego nuevo, jugando. Estuvimos jugando hasta que salió el primer rayo de sol, que hizo que una a una, regresaran a su estado natural, quietas y enganchadas a su mata, inmóviles y sin vida. Si quería volver jugar con ellas, tendría que esperar a que el sol se pusiera y así lo hice. Pasé varias noches jugando con mis amigas las calabazas, que cada noche me enseñaban un juego nuevo.
¡Hasta pronto!

dijous, 3 de maig del 2012

El conte de la Kidi: "La Kidi i la lluna" /El cuento de Kidi: "Kidi y la luna"


Un altre mes i una nova aventura de la Kidi de la revista Kids.
LA KIDI I LA LLUNA
       Després de tants viatges, vaig parar a descansar en un petit poblet anomenat “Moonlight”. Li van posar aquest nom perquè deien que la lluna es veia més grossa i més rodona des d'allà. Estava tant cansada que aquella nit no vaig aconseguir veure-la. Al dia següent, tothom que passava pel meu costat, em mirava de dalt a baix i tot fent una rialla marxaven del meu costat.
       Al passar per davant d'una botiga, vaig veure el meu reflex en el vidre de l'aparador. No m'ho podia creure! M'havia sortit barba! Ara entenia per què tothom es reia de mi.
       De seguida vaig entrar a la primera barberia del poble.
      -Bon dia tingui senyor barber... Que em pot afaitar aquesta barba que m'ha sortit?-
      -Li afaitaria de bona gana, però aquesta barba li ha fet sortir la lluna i la lluna és la que li ha de fer marxar.-
      -Com diu?-
      -És la primera vegada que passa una nit a “Moonlight”, oi? Si passes una nit en aquest poble i abans d'anar a dormir no veus la lluna i li desitges bona nit, de bon matí et surt una barba que per molt que afaitis, no desapareix.-
      -I què he de fer perquè la lluna me la tregui?- vaig preguntar incrèdula.
      -Aquesta nit, quan es faci fosc, puja fins el turó que hi ha al final del poble i demana-li perdó. Ah! I sobretot diga-li bona nit, no te'n descuidis.-
       Després dels bons consells que em va donar el meu nou amic barber, vaig decidir tapar-me la cara el que em quedava de dia i esperar que arribés la nit el més aviat possible.
      Finalment vaig pujar fins on m'havia explicat i vaig començar a cridar:
      -Llunaaaaaa, llunaaaa!-
      Però la lluna estava allà mirant-me, sense dir ni fer res. En veure que no obtenia cap resposta, vaig recordar les paraules del barber...
      -Lluna, et demano que em perdonis si us plau. Bona nit!-
Esperant alguna contesta, em vaig quedar adormida en aquell turó prop de “Moonlight”.
      Quan els primers rajos de sol em van despertar, vaig sortir corrent turó avall a veure si trobava algun mirall per veure el resultat de la meva conversa amb la lluna.
      La barba havia desaparegut! Estava molt contenta! Vaig anar a trobar al barber i li vaig agrair molt tots els consells que m'havia donat. Acomiadant-se, el meu amic em va dir:
      -I recorda Kidi, no costa res dir “bona nit” quan te'n vas a dormir, igual que “bon dia” quan et lleves al matí.-

Il·lustració: Marina L. Aceituno


Otro mes i una nueva aventura de Kidi de la revista Kids.
KIDI Y LA LUNA
         Después de tantos viajes, paré a descansar en un pequeño pueblo llamado "Moonlight". Le pusieron este nombre porque decían que la luna se veía más grande y más redonda desde allí. Estaba tan cansada que aquella noche no logré verla. Al día siguiente, todo el mundo que pasaba por mi lado, me miraba de arriba a abajo y riéndose se iban de mi lado.
          Al pasar por delante de una tienda, vi mi reflejo en el cristal del escaparate. ¡No me lo podía creer! ¡Me había salido barba! Ahora entendía por qué todo el mundo se reía de mí.
Enseguida entré en la primera barbería del pueblo.
       -Buenos días tenga señor barbero... ¿Me puede afeitar esta barba que me ha salido?-
         -Le afeitaría con mucho gusto, pero esta barba se la ha hecho salir la luna y la luna es la que se la tendrá que quitar. -
         -¿Cómo dice? -
         -Es la primera vez que pasa una noche en "Moonlight", ¿verdad? Si pasas una noche en este pueblo y antes de ir a dormir no ves la luna y le deseas buenas noches, de madrugada te sale una barba que por mucho que afeites, no desaparece. -
         -¿Y qué debo hacer para que la luna me la quite?- Pregunté incrédula.
         -Esta noche, cuando oscurezca, sube hasta la colina que hay al final del pueblo y pídele perdón. ¡Ah! Y sobre todo dile buenas noches, no te olvides.-    Después de los buenos consejos que me dio mi nuevo amigo barbero, decidí taparme la cara lo que me quedaba de día y esperar a que llegara la noche lo más pronto posible.
          Finalmente subí hasta donde me había explicado y empecé a gritar:
          -¡Lunaaaaaa, lunaaaa! -
Pero la luna estaba allí mirándome, sin decir ni hacer nada. Al ver que no obtenía ninguna respuesta, recordé las palabras del barbero...
         -Luna, te pido que me perdones por favor. ¡Buenas noches! -
          Esperando alguna respuesta, me quedé dormida en aquel cerro cerca de "Moonlight".
          Cuando los primeros rayos de sol me despertaron, salí corriendo colina abajo a ver si encontraba algún espejo para ver el resultado de mi conversación con la luna.
         ¡La barba había desaparecido! ¡Estaba muy contenta! Fui a encontrar al barbero y le agradecí mucho todos los consejos que me había dado. Despidiéndose, mi amigo me dijo:
        -Y recuerda Kidi, no cuesta nada decir "buenas noches" cuando te vas a dormir, al igual que "buenos días" cuando te levantas por la mañana.-