dimecres, 28 de setembre del 2011

La Fada de la tardor ens porta un conte/ El Hada de otoño nos trae un cuento

Fa molts anys, mentre cubria el terra del bosc amb la meva catifa de fulles, em vaig trobar unes boletes punxagudes que em van cridar molt l'atenció. Jo era molt jove , de fet, era el primer any que em tocava pintar  el bosc de color marró tota sola. Havia tret molt bones notes a l'escola de Fades però ningú m'havia explicat mai que em trobaria allò. Si volia que ningú prengués mal amb aquelles punxes, m'havia d'espavilar a treure-les totes d'allà. Però quan em disposava a collir la primera em va caure una castanya pel cap.
-Aaaaah!- vaig cridar.
-Perdona Fada se m'ha caigut sense voler...- va dir una veueta que venia de l'arbre.
Quan vaig aixecar la vista vaig veure un esquirol, que baixava rapidament.
-Sóc l'Esquirol Traçut, l'encarregat d'anar traient la capa de punxes que cobreix les castanyes i portar-les al cau de la familia. Has tingut sort que només et caigués la part de dins. Aquestes punxes fan mal si et cauen pel cap.
-De fet em disposava a recollir aquestes punxes perquè ningú es fes mal...Dius que les castanyes surten d'aquí dins?-
-Si, no t'ho han explicat mai a l'escola?-
-Doncs no, volia ser una Fada de primavera però finalment m'han destinat a ser la Fada de la Tardor; suposo que per aquest motiu conec més fruits primaverals que de tardor.-
Vam passar una llarga estona parlant i em va explicar un munt de coses que havia de saber d'aquella estació. Mica en mica, vaig anar aprenent a estimar la Tardor.
I així va ser com aquell esquirol tan eixerit em va ensenyar moltes coses noves per afrontar el dia a dia del meu comès com a Fada de la Tardor.



Hace muchos años, mientras cubría el suelo del bosque con mi alfombra de hojas, me encontré unas bolitas puntiagudas que mellamaron mucho la atención. Yo era muy joven, de hecho, era el primer año que me tocaba pintar el bosque de color marrón sola. Había sacado muy buenas notas en la escuela de Hadas pero nadie me había contado que me encontraría aquello. Si quería que nadie se hiciera daño con aquellas espinas, tenía que espabilarme  sacarlas todas de allí. Pero cuando me disponía a coger la primera me cayó una castaña encima de la cabeza.
-Aaaaah! - Grité.-Perdona Hada se me ha caído sin querer ...- dijo una vocecita que venía del árbol.Cuando levanté la vista vi a una ardilla que bajaba rápidamente.
-Soy la Ardilla Habilidosa, la encargada de ir sacando la capa de pinchos que cubre las castañas y llevarlas a la guarida de la familia. Has tenido suerte de que sólo te cayera la parte de dentroEstas espinas duelen si te caen encima de la cabeza.-
-De hecho me disponía a recoger estas espinas para que nadie se hiciera daño  ¿Dices que las castañas salen de aquí dentro? -
-Si,¿no te lo han contado a la escuela? -
-Pues no, quería ser una Hada de primavera pero finalmente me han destinado a ser el Hada del Otoño, supongo que por este motivo conozco más frutos primaverales que de otoño .-
Pasamos un largo rato hablando y me contó un montón de cosas que tenía que saber de esa estación. Poco a poco fui aprendiendo a amar el Otoño.
Y así fue como aquella ardilla tan vivaracha me enseñó un montón de cosas nuevas para afrontar el día a día de mi cometido como Hada del Otoño.

divendres, 23 de setembre del 2011

Avui s'estrena una pel·lícula de contes/ Hoy se estrena una película de cuentos: "Kerity, la casa de los cuentos"

La història d'aquesta pel·lícula de producció francesa que s'estrena als cines avui 23 de Setembre, narra la història d'un nen de casi 7 anys que encara no sap llegir, que rep d'herència la més valuosa col·lecció de contes del món. Al nen, que es diu Natanaël, no li agradarà gaire aquest regal però ben aviat canviarà d'opinió. Aquests contes tenen un secret i és que quan cau la nit, els seus personatges cobren vida. L'Alicia i d'altres avisaran al nen del greu perill que corren de desaparèixer si no els ajuda. Natanaël viurà grans aventures amb els seus nous amics fins a poder desxifrar la fòrmula màgica que els salvarà a tots.
 Crec que en aquesta pel·lícula s'intenta motivar als nens perquè llegeixin. Salvar un món ple de personatges estimats per tots, és una bona manera de donar a la lectura la importància que es mereix. Us deixo el tràiler de la pel·lícula més avall.

La historia de esta película de producción francesa que se estrena en los cines hoy 23 de Septiembre, narra la historia de un niño de casi 7 años que todavía no sabe leer, que recibe deherencia la más valiosa colección de cuentos del mundo. Al niño, que se llama Natanaël, no le gustará mucho este regalo pero pronto cambiará de opinión. Estos cuentos tienen un secreto y es que cuando cae la noche, sus personajes cobran vida. Alicia y otros avisarán al niño del grave peligro que corren de desaparecer si no les ayuda. Natanaël vivirá grandes aventuras con sus nuevos amigos hasta poder descifrar la fórmula mágica que les salvará a todos. 
Creo que en esta película se intenta motivar a los niños para que lean. Salvar un mundo lleno de personajes queridos por todos, es una buena manera de dar a la lectura la importancia que se merece. Os dejo el trailer de la película.



divendres, 16 de setembre del 2011

LA MARIETA MATILDE / LA MARIQUITA MATILDE

LA MARIETA MATILDE
La Matilde era una marieta rica que vivia en el pis més alt d'un gran edifici situat a la gran ciutat de Minesol. La única preocupació que tenia cada dia en llevar-se, era quines sabates li feien joc amb el vestit. Tractava a tots els servents amb un gran menyspreu i sempre trobava defectes a tot i a tothom.
Un dia la gran fortuna que posseïa es va acabar i acostumada a no fer res, qualsevol feina que li oferien li semblava molt pesada. Com que no aguantava ni dos dies treballant, els diners que guanyava no li donaven per res. Mica en mica es va haver de vendre els vestits i les sabates que tenia. També tots els objectes de valor i les joies. Finalment va haver de desfer-se del seu estimat pis per anar a viure a la part més baixa i fosca de la ciutat.
Un dia es va adonar que tots el veïns que tenia es llevaven molt d'hora per anar a treballar i tornaven quan ja s'havia fet fosc, cansats, però feliços de retrobar-se amb els seus. La Matilde no entenia com podien mantenir aquell somriure dia a dia.
-No entenc la teva felicitat, si només tens dos vestits i portes sempre les mateixes sabates...- li va dir a la seva veïna.
-Sóc feliç, perquè cada dia tinc al meu costat a la gent que m'estima i un mos per portar-me a la boca, no necessito res més.- s'explicà.
Després d'aquella conversa la pobra marieta es va adonar que el motiu de la seva tristesa no era la manca de vestits i objectes de valor si no la falta d'amor.


LA MARIQUITA MATILDE.
Matilde era una mariquita rica que vivía en el piso más alto de un gran edificio situado en la gran ciudad de Minesol. La única preocupación que tenía cada día al levantarse, era qué zapatos le hacían juego con el vestido. Trataba a todos los sirvientes con un gran desprecio y siempre encontraba defectos a todo y a todos.
Un día la gran fortuna que poseía se acabó y acostumbrada a no hacer nada, cualquier trabajo que le ofrecían le parecía muy pesado. Como no aguantaba ni dos días trabajando, el dinero que ganaba no le daba para nada. Poco a poco se tuvo que vender los vestidos y los zapatos que tenía, también todos los objetos de valor y las joyas. Finalmente tuvo que deshacerse de su amado piso para ir a vivir a la parte más baja y oscura de la ciudad.
Un día se dio cuenta de que todos los vecinos que tenía se levantaban muy temprano para ir a trabajar y volvían cuando ya había oscurecido, cansados​​, pero felices de reencontrarse con los suyos. Matilde no entendía cómo podían mantener esa sonrisa día a día.
-No entiendo tu felicidad, si sólo tienes dos trajes y llevas siempre los mismos zapatos ...- le dijo a su vecina.
-Soy feliz, porque cada día tengo a mi lado a la gente que me quiere y un bocado para llevarme a la boca, no necesito nada más .- se explicó.
Después de aquella conversación la pobre mariquita se dio cuenta de que el motivo de su tristeza no era la falta de vestidos y objetos de valor si no la falta de amor.

dijous, 1 de setembre del 2011

Torna el Setembre amb una nova aventura de la Kidi/Vuelve Septiembre con una nueva aventura de Kidi

      Ja ha arribat el mes de Setembre, i torno a obrir el blog amb una nova aventura de la nostra amiga Kidi de la revista Kids .

EL PLANETA QUADRAT.

   Des del cel pràcticament no es veia el mar, m'havia allunyat molt i aquest cop no sabia molt bé a on aniria. El globus cada vegada estava més amunt. Vaig sobrepassar el sol, els núvols i vaig arribar a l'espai. Finalment, vaig aterrar en un planeta molt diferent als altres perquè era totalment quadrat. De seguida em van venir a rebre tres dels seus habitants: uns éssers amb un gran somriure que tenien un nas que semblava una trompeta. Eren de color verd i parlaven tot cantant:
   -Benvinguuudaaa amiiiga nostraaaaa! Esteeeem moolt contents de tenir-te entre nosaaaaaaaltres...- digué en Clasol un dels més alts de tots, que després vaig saber que era el que manava...
   -Perdooooona que no hàgim vingut tots a reeeebre't però has vingut un dia on tothom està molt ocupaaaaaaat...- cantà en Plasol.
   -No passa res...-els hi vaig dir.
   -Viatjo per aprendre jocs nous, que me'n podríeu ensenyar algun?-
   En Rusol, que era el tercer que m'havia vingut a rebre, sense perdre el somriure em digué:
   -Els que saaaaaben més de jocs en aquest planeeeeeeta són els més joooooves i com ja t'hem comentaaaaat, estan molt ocupaaaaats...-
   Aquells éssers tenien unes veus espectaculars, cantaven de meravella però no entenia res de res.
   -Si voleu em puc esperar a que acabin de fer el què estan fent...-vaig insistir.
   Tots tres van assentir amb el cap i em van acompanyar fins a davant d'una gran porta on em van dir que m'esperés. Al cap de força estona, va sonar una bonica melodia que va fer que s'obrís. D'allà dins en van sortir un centenar de petits habitants verds carregats amb motxilles, corrent, saltant i fent tombarelles. Quan em van veure se'm van apropar encuriosits.
   Després de dir-los qui era i què volia, vaig preguntar:
  -Què hi fèieu allà tancats que m'han dit que era tant important i que no us podia molestar? -
  -Avuuuuui ha sigut el primer dia de escolaaaaaaaa! Si vols, aaaaaraaaa ja hem plegaaaaaat i et podem ensenyar un jooooooc que ens agraaaaada molt jugaaaaar cada dia quaaaaaaan plegueeeem.-
   El joc en qüestió s'anomena “El Drac”. Tots els que hi prenen part fan una cadena i posen les seves mans a les espatlles dels companys. El primer és el "cap del drac" i l'últim la "cua del drac". La cadena comença a córrer. El "cap" intenta atrapar la "cua". Si la "cua" es atrapada pel cap, canvien els llocs. El "cap" fa de "cua". Un cop me'l van haver explicat el vam posar en pràctica. M'ho vaig passar molt bé amb aquell joc fins i tot em vaig acostumar a parlar com ells: cantaaaaaant.
   En la meva pròxima aventura, també vaig aprendre'n un molt “guay” que us contaré molt aviaaaaat... No us la perdeu!



Ya ha llegado el mes de Septiembre y vuelvo a abrir el blog con una nueva aventura de nuestra amiga Kidi de la revista Kids.


EL PLANETA CUADRADO.
   Desde el cielo apenas se veía el mar, me había alejado mucho y esta vez no sabía muy bien a dónde iría. El globo cada vez estaba más arriba. Sobrepasé el sol, las nubes y llegué al espacio. Finalmente, aterricé en un planeta muy diferente a los demás porque era totalmente cuadrado. Enseguida me vinieron a recibir tres de sus habitantes: unos seres con una gran sonrisa, que tenían una nariz que parecía una trompeta. Eran de color verde y hablaban cantando:
   -¡Bieeenvenidaaa amiiiiga nuestraaaa! Estaaaamos muuuy contentos de tenerte entre nosooootros...- dijo Clasol uno de los más altos de todos, que luego supe que era el que mandaba...
   -Perdooooona que no hayamos venido todos a reeeecibirteeeeee pero has venido un día donde todo el mundo está muy ocupaaaaaaado...-cantó Plasol.
   -No pasa nada...- les dije.
   -Viajo para aprender juegos nuevos, ¿me podríais enseñar alguno? -
    Rusol, que era el tercero que me había venido a recibir, sin perder la sonrisa me dijo:
    -Los que saaaaaben más de juegos en este planeeeeeeta son los más joooooveneees y como ya te hemos comentaaaaado están muy ocupaaaaados ...-
    Aquellos seres tenían unas voces espectaculares, cantaban de maravilla pero no entendía nada de nada.
    -Si queréis puedo esperar a que acaben de hacer lo que están haciendo...- insistí.
    Los tres asintieron con la cabeza y me acompañaron hasta una gran puerta donde me dijeron que me esperara. Al cabo de un buen rato, sonó una bonita melodía que hizo que se abriera. De allí salieron un centenar de pequeños habitantes verdes cargados con mochilas, corriendo, saltando y dando volteretas. Cuando me vieron se acercaron curiosos.
    Después de decirles quién era y qué quería, pregunté:
    -¿Qué hacíais allí encerrados que me han dicho que era tan importante y que no os podía molestar? -
    -¡Hooooooy ha sido el primer día de escuelaaaaaaaa! Si quieres, ahoooooora ya hemos acabaaaaado y te podemos enseñar un jueeeego que nos guuuuuusta mucho jugaaaaar cada día cuanto saliiiiimooooos.-
     El juego en cuestión se llama "El Dragón". Todos los que participan hacen una cadena y ponen sus manos en los hombros de los compañeros. El primero es el "cabeza del dragón" y el último la "cola del dragón". La cadena empieza a correr. La "cabeza" intenta atrapar a la "cola". Si la "cola" es atrapada por la cabeza, cambian de posición. La "cabeza" hace de "cola".
   Una vez finalizada la explicación lo pusimos en práctica. Me lo pasé muy bien con ese juego, incluso me acostumbré a hablar como ellos: cantaaaaaaando.
   En mi próxima aventura, también aprendí uno muy “guay” que os contaré muy proooonto... ¡No os la perdáis!