Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tardor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tardor. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 d’octubre del 2020

Un conte curt per Halloween: "La nit de les carbasses"/ Un cuento corto para Halloween: "La noche de las calabazas"

La Nit de les Carbasses

A la Júlia li quedaven poques hores per a la celebració de la nit de les carbasses i aquest any encara no havia trobat la carbassa més adequada.

Havia anat a totes les botigues que freqüentava normalment però no trobava l'escollida.

No totes les carbasses podien formar part de la Nit de les Carbasses, només les que tenien llum i vida pròpia ho podien fer. Per aquest motiu era una missió difícil aconseguir trobar-la. Per a la Júlia, que formava part de la família de bruixes més antiga de la comarca era una feina fàcil habitualment. No entenia què passava aquell any.

De sobte li va sonar el mòbil, no reconeixia el número però va contestar. Una veu dolça digué:

-Tinc segrestades totes les carbasses escollides per la gran nit. Si no em convideu a la festa no podreu fer la gran celebració amb tot el que comporta.-

-Qui ets?- Preguntà la Júlia confosa.

-Pregunta una mica i ho esbrinaràs. Tens una hora per convidar-me o no hi haurà carbasses. Espero la teva trucada.-

La Júlia no sabia qui podia ser. Però si havia estat exclosa de totes les Nits, seria per algun motiu. Ho havia de consultar a la seva família.

Segons li van explicar, anys enrere una bruixa de la família anomenada Felicia no va complir una de les normes bàsiques per aquella festa. No va dir tota la veritat. Si, va respectar les altres dues, com celebrar actes màgics pel bé comú i compartir els seus coneixements amb la resta de participants.  Però la Bruixa Mare del moment, no va perdonar mai la petita mentida que va jurar com a certa.

-I quina va ser aquella mentida?- preguntà la Júlia.

-Que la carbassa que va portar era una de les escollides.-

A la Júlia no li va semblar greu aquell fet. Fins feia poca estona ella mateixa, portada per la desesperació de no trobar la carbassa per aquella nit, va estar a punt de comprar-ne una de falsa i amb un encanteri donar-li llum i vida pròpia. Així que molt seriosa i amb gran valor va decidir convidar a la Felicia sabent que potser l'any següent , ella també seria exclosa de la Nit de les Carbasses.

Tot era a punt per començar. Un centenar de carbasses brillaven per celebrar la nit més màgica de les bruixes. Totes esperaven a la Júlia per començar. Quan la van veure entrar acompanyada de la Felicia es van exaltar de tal manera que els hi van demanar que abandonessin  la festa.

-D'acord - va dir la Júlia- marxarem, però abans deixeu-me preguntar-vos d'on heu tret les carbasses?-

-Per què preguntes això? Saps molt bé que les carbasses són les escollides i quan les veus brillar a la botiga saps que les has de comprar.- Digué la més gran de les bruixes i totes les altres van assentir amb el cap.

-Vàreu expulsar a la Felicia fa uns anys, per fer el mateix que esteu fent vosaltres en aquest moment.- replicà la Júlia.

-Com goses dir això?-

-La Felicia té totes les carbasses escollides dins d' una furgoneta que hi ha aquí a fora. Ho sé perquè les he vist amb els meus propis ulls. O sigui que totes les que hi han aquí són falses. Està clar que totes heu mentit a l'hora de portar la carbassa. Com podeu castigar a algú que fa el mateix que feu vosaltres?-

Un llarg silenci va inundar la sala. 

-Disculpa Felicia i tu també Júlia. No trobàvem les carbasses i la festa de la Nit de les Carbasses s'havia de celebrar. Us demanem perdó i ens agradaria molt que hi participéssiu amb totes nosaltres.-

La Júlia i la Felicia van acceptar les disculpes de totes les bruixes i una a una van portar totes les carbasses escollides per poder celebrar la gran festa. Va ser una de les nits més màgiques i amb més llum dels últims anys i totes les bruixes van aprendre a no jutjar i culpar a ningú més sense saber el perquè dels seus fets.

Si us ha agradat i no us voleu perdre cap conte, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que en publiqui un de nou.

Lourdes Coll



La Noche de las Calabazas

A Julia le quedaban pocas horas para la celebración de la Noche de las Calabazas y este año aún no había encontrado la calabaza más adecuada.

Había ido a todas las tiendas que frecuentaba normalmente pero no encontraba la elegida.

No todas las calabazas podían formar parte de la Noche de las Calabazas, sólo las que tenían luz y vida propia podían hacerlo. Por este motivo era una misión difícil conseguir encontrarla. Para Júlia, que formaba parte de la familia de brujas más antigua de la comarca era un trabajo fácil habitualmente. No entendía qué pasaba ese año.

De repente le sonó el móvil, no reconocía el número pero contestó. Una voz dulce dijo:

 -Tengo secuestradas todas las calabazas elegidas para la gran noche. Si no me invitáis a la fiesta no podréis realizar la gran celebración con todo lo que comporta.-

-¿Quién eres? - Preguntó Julia confundida.

 -Pregunta un poco y lo averiguarás. Tienes una hora para invitarme o no habrá calabazas. Espero tu llamada.-

Júlia no sabía quién podía ser. Pero si había sido excluida de todas las Noches, sería por algún motivo. Lo tenía que consultar a su familia.

Según le contaron, años atrás una bruja llamada Felicia no cumplió una de las normas básicas para aquella fiesta. No dijo toda la verdad. Si respetó las otras dos, como celebrar actos mágicos por el bien común y compartir sus conocimientos con el resto de participantes. Pero la Bruja Madre del momento, no perdonó la pequeña mentira que juró como cierta.

 -¿Y cuál fue aquella mentira? - preguntó Julia.

 -Que la calabaza que llevó era una de las elegidas.-

 A Julia no le pareció grave aquel hecho. Hasta hacía poco rato ella misma, llevada por la desesperación de no encontrar la calabaza para esa noche, estuvo a punto de comprar una falsa y con un hechizo darle luz y vida propia. Así que muy seria y con gran valor decidió invitar a Felicia sabiendo que quizás el año siguiente, ella también sería excluida la Noche de las Calabazas.

Todo estaba a punto para empezar. Un centenar de calabazas brillaban para celebrar la noche más mágica de las brujas. Todas esperaban a Julia para empezar. Cuando la vieron entrar acompañada de Felicia se exaltaron de tal manera que les pidieron que abandonaran la fiesta.

-De acuerdo - dijo Julia- nos iremos, pero antes dejadme preguntaros ¿de dónde habéis sacado las calabazas? -

-¿Por qué preguntas eso? Sabes muy bien que las calabazas son las elegidas y cuando las ves brillar en la tienda sabes que las tienes que comprar.- Dijo la más grande de las brujas y todas las demás asintieron con la cabeza.

-Expulsasteis a Felicia hace unos años, para hacer lo mismo que estáis haciendo vosotras en este momento.- replicó Julia.

-¿Cómo puedes decir eso? -

-Felicia tiene todas las calabazas elegidas dentro de una furgoneta que hay aquí fuera. Lo sé porque las he visto con mis propios ojos. O sea que todas las que hay aquí son falsas. Está claro que todas habéis mentido a la hora de traer la calabaza. ¿Como podeis castigar a alguien que hace lo mismo que hacéis vosotras? -

Un largo silencio inundó la sala.

-Disculpa Felicia y tú también Julia. No encontrábamos las calabazas y la fiesta de la Noche de las Calabazas debía celebrarse. Os pedimos perdón y nos gustaría mucho que participarais con todas nosotras.-

Julia y la Felicia aceptaron las disculpas de todas las brujas y una a una fueron entrando todas las calabazas elegidas para poder celebrar la gran fiesta. Fue una de las noches más mágicas y con más luz de los últimos años y todas las brujas aprendieron a no juzgar y culpar a nadie más sin saber el porqué de sus hechos. 

Si os ha gustado y no queréis perderos  ningún cuento, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique uno nuevo .

Lourdes Coll

diumenge, 4 d’octubre del 2020

Les aventures del Cargol Nico "Les coses bones de la tardor"/ Las aventuras de Nico el Caracol "Las cosas buenas del otoño"

En Nico i la Maria caminaven pel bosc sense rumb quan els hi va caure una fulla pel cap. Se la van treure de sobre i tot pensatiu en Nico va aixecar el cap i va mirar cap als arbres que no paraven de perdre fulles.

-Marxem ràpid d'aquí Maria!, aquests arbres estan molt tristos i no vull que ens encomanin la seva tristor.- digué el Cargol.

-Tristos nosaltres?, i ara! En aquesta època de l'any és quan més feliços estem.- va replicar un dels arbres.

-Qui parla?- Digué espantada la Marieta.

-Sóc el Roure més vell del bosc, i m'ha sorprès molt escoltar que els meus companys i jo poguem estar tristos. Què us ha fet pensar això?-

El Cargol li va explicar que feia un llarg camí buscant la vertadera felicitat i al veure que se'ls queien les fulles s'havia imaginat que no devien estar gaire contents i per això no li interessava seguir en aquell paratge.

-Us demanem perdó, no volíem pas ofendre'l- es va disculpar en Nico. -Però de veritat no us fa pena quedar-vos tan pelats?-

-Cada any quan arriba la tardor, les nostres fulles es van tornant d'un color marronós i perdent força. Quan ho creuen convenient, es deixen anar i cauen. Cada fulla que cau, és una oportunitat que tenim d' alliberar-nos. Amb cada fulla deixem anar el que ja no ens fa falta i el que ens fa més feliços de tot, és la seguretat absoluta de que a la primavera tornaran a sortir fulles noves, renovades, amb ilusió. Aquest procés que es repeteix, any rere any, ens fa arbres més forts, més segurs i amb una amor immens cap a la mare natura. Amb tot això no pot haver-hi cap roure infeliç-

En Nico i la Maria es van quedar meravellats amb les sabies paraules d'aquell Roure. Si no els hagués caigut aquella fulla per sobre, no haguessin descobert mai, una felicitat que desconeixien.

Molt agraits amb el Roure es van acomiadar i van continuar el seu camí. Havien descobert que les coses que poden resultar tristes o lletges poden amagar en el fons una gran felicitat.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".

Lourdes Coll



Nico y María caminaban por el bosque sin rumbo cuando les cayó una hoja encima de la cabeza. La apartaron y Nico,  pensativo levantó la cabeza y miró hacia los árboles que no paraban de perder hojas.

-¡Vámonos rápido de aquí María!, estos árboles están muy tristes y no quiero que nos transmitan su tristeza.- dijo el Caracol.

-¿Tristes nosotros? ¡Que va! En esta época del año es cuando más felices estamos.- replicó uno de los árboles.

-¿Quién habla? - Dijo asustada la Mariquita.

-Soy el Roble más viejo del bosque, y me ha sorprendido mucho escuchar que mis compañeros y yo podamos estar tristes. ¿Qué les ha hecho pensar esto? -

El Caracol le explicó que hacía un largo camino buscando la verdadera felicidad y al ver que se les caían las hojas se había imaginado que no debían estar muy contentos y por eso no le interesaba seguir en aquel paraje.

-Os pedimos perdón, no queríamos ofenderle- se disculpó Nico. -Pero de verdad, ¿no os da pena quedaros tan pelados? -

-Cada año cuando llega el otoño, nuestras hojas se van volviendo de un color marrón y perdiendo fuerza. Cuando lo creen conveniente, se sueltan y caen. Cada hoja que cae, es una oportunidad que tenemos de liberarnos. Con cada hoja dejamos ir lo que ya no nos hace falta y lo que nos hace más felices de todo, es la seguridad absoluta de que en primavera volverán a salir hojas nuevas, renovadas, con ilusión. Este proceso que se repite, año tras año, nos hace árboles más fuertes, más seguros y con un amor inmenso hacia la madre naturaleza. Con todo esto no puede haber ningún roble infeliz-

Nico y María se quedaron maravillados con las sabias palabras de aquel Roble. Si no les hubiera caído aquella hoja por encima, no hubieran descubierto nunca, una felicidad que desconocían.

Muy agradecidos con el Roble se despidieron y continuaron su camino. Habían descubierto que las cosas que pueden resultar tristes o feas pueden ocultar, en el fondo, una gran felicidad.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol".

Lourdes Coll

 


diumenge, 14 d’octubre del 2018

NOUS CONTES


LA TARDOR ARRIBA AMB CANVIS

Les primeres fulles començaven a tenyir de marró els carrers del poblet on vivia en Jan. Era un nen molt espavilat que estimava la natura i que esperava com cada any que la seva amiga tardor arribés. Feia molt que no es veien i en tenia moltes ganes.
Impacient, mirava per la finestra. Però aquest any venia més tard que els altres.
“Què li deu haver passat?” pensava, “Perquè no ha vingut encara?”.
Tot fent-se aquestes preguntes va entreveure com un remolí de vent feia ballar les fulles pels carrers .
Pensant que podia ser ella va sortir ràpidament.
-Tardor, ets tu? – va cridar el noiet.
-Jan, que bé que et trobo! Vine amb mi!- contestà la tardor.
Agafats de la mà van córrer cap al bosc.
-Vens tard aquest any...-
-Si però estic molt contenta perquè porto un color nou. Portes els pinzells?-
-Si i tant! –Contestà orgullós el nen. –I quin és aquest color?-
-Porto els de sempre però he afegit el morat, comencem?-
Fulla a fulla, van començar a tenyir els arbres del bosc que encara verdejava. En Jan l’ajudava content, però per cada fulla que ell pintava de marró, passava la tardor i la tenyia de morat deixant al seu pas un paisatge ben diferent als dels últims anys.
Quan van acabar van pujar dalt del turó més alt per observar el paisatge satisfets de la feina feta.
-Què et sembla?- preguntar la tardor.
-Vols que et digui la veritat? Penso que abans era més bonic...-
-Abans?- Digué sorpresa la tardor. –Però si el color marró no li agrada a ningú...-
-A mi m’agrada, i em pensava que a tu també...-
Després d’uns minuts de silenci, la tardor es va aixecar i va sortir d’una revolada. Al cap d’unes hores el bosc lluïa amb els seus bonics tons de marró i ocre de cada any borrant del tot el color morat que havia portat de nou aquell any.
En Jan va anar a trobar-la de seguida.
-Com és que has canviat d’opinió?-
-M’has fet veure que canviant el que ens envolta no fa que ens sentim millor. Estava equivocada pensant que si canviava el color de la tardor seria més feliç. Em fa feliç venir cada any i veure com et diverteixes mentre pintem les fulles. Veure’t trist no m’agrada, vinc aquí per gaudir de la teva amistat i compartit la felicitat,  tingui el color que tingui.



EL OTOÑO LLEGA CON CAMBIOS

Las primeras hojas empezaban a teñir de marrón las calles del pueblo donde vivía Jan. Era un niño muy listo que amaba la naturaleza y que esperaba como cada año que su amigo otoño llegara. Hacía mucho que no se veían y tenía muchas ganas.
Impaciente, miraba por la ventana. Pero este año venía más tarde que los demás.
 "¿Qué le habrá pasado?" Pensaba, "¿Por qué no ha venido todavía?".
Haciéndose estas preguntas vislumbró como un torbellino de viento hacía bailar las hojas por las calles.
Pensando que podía ser él salió rápidamente.
-¿Otoño, eres tú? - gritó el muchacho.
-¡Jan, que bien que te encuentro! ¡Ven conmigo! - contestó el otoño.
Cogidos de la mano corrieron hacia el bosque.
-Vienes tarde este año ...-
-Si pero estoy muy contento porque traigo un color nuevo. ¿Traes los pinceles? -
-¡Claro que si! -contestó orgulloso el niño. -¿Y cuál es este color? -
-Traigo los de siempre pero he añadido el morado, ¿empezamos? -
Hoja a hoja, comenzaron a teñir los árboles del bosque que aún verdecía. Jan le ayudaba contento, pero por cada hoja que él pintaba de marrón, pasaba el otoño y la teñía de morado dejando a su paso un paisaje muy diferente a los de los últimos años.
Cuando acabaron subieron arriba de la colina más alto para observar el paisaje satisfechos del trabajo realizado.
-¿Qué te parece? - preguntó el otoño.
-¿Quieres que te diga la verdad? Pienso que antes era más bonito ...-
-¿Antes? - Dijo sorprendido el otoño. -Pero si el color marrón no le gusta a nadie ...-
-A mí me gusta, y pensaba que a ti también ...-
Después de unos minutos de silencio, el otoño se levantó y salió de un salto. Al cabo de unas horas el bosque lucía con sus bonitos tonos de marrón y ocre de cada año borrando del todo el color morado que había traído nuevo aquel año.
Jan fue a encontrarlo enseguida.
-¿Cómo es que has cambiado de opinión? -
-Me has hecho ver que cambiando lo que nos rodea no hace que nos sintamos mejor. Estaba equivocado pensando que si cambiaba el color del otoño sería más feliz. Me hace feliz venir cada año y ver cómo te diviertes mientras pintamos las hojas. Verte triste no me gusta. Vengo aquí para disfrutar de tu amistad y compartir la felicidad, tenga el color que tenga.











divendres, 3 d’octubre del 2014

L'aventura de tardor de la Kidi/ La aventura de otoño de Kidi

ELS TRES BOLETS

Després de viatjar durant molts dies sense tenir molt clar cap a on anar, vam veure un camí que ens va cridar l'atenció pel color vermellós de la terra.
Vam decidir seguir-lo per veure a on ens portava. No feia gaire que caminàvem i ja ens vam trobar el primer encreuament. Hi havia dos cartells, un que senyalava cap a la dreta i l'altre a l'esquerra. El primer portava cap a un poble anomenat “Terra-roja” i el segon cap a “Els Tres Bolets”.
La Kira va voler anar cap a aquest ultim i sense pensar-ho molt hi vaig accedir.
Portàvem hores i hores caminant per aquell camí que semblava no acabar mai. Vam decidir descansar una mica i allà mateix va aparèixer el primer bolet.
-Benvingudes, Kidi i Kira!- digué.
-Bon dia! Com saps els nostre noms?-preguntà la Kira.
-Sóc el Bolet que tot ho sap, us estava esperant. Si encerteu l'endevinalla que ara us diré podreu seguir el camí si no us haureu d'estar amb mi fins que s'acabi la tardor.-
-Però això no ens ho pots fer, tenim ganes d'arribar al poble dels “Tres Bolets”-
-No existeix tal poble, aquest és el camí dels Tres Bolets no el poble. Jo sóc el primer, contesteu l'endevinalla i podreu cercar el segon. Preparades?
Què és allò que xiula sense boca, corre sense peus, t'acaricia la cara i tu no la veus?-
-La sé, la sé!- cridà contenta la Kira. -El vent!-
-Molt bé doncs, tal i com us he promès podeu continuar el viatge. Molta sort!-
Vam continuar animades de saber que no ens seria difícil contestar les endevinalles que ens preguntarien els dos bolets que ens faltaven. Caminàvem atentes per trobar el segon.
-Benvingudes, Kidi i Kira!-
-Bon dia, tu també ho saps tot?- vaig preguntar.
-No, jo sóc el Bolet que tot ho busca. Heu de trobar pels voltant del camí un amic meu que s'amaga molt i molt bé. Es diu Camagroc. Si el trobeu podreu continuar.-
Aquest cop no es tractava de pensar en una resposta i la veritat ens va costar força de trobar en Camagroc, però després de buscar i remenar entre el sotabosc, el vam trobar.
-Molt bé!- digué el segon Bolet. -Ja podeu avançar fins al tercer Bolet. Molta sort!-
Després de dues hores de camí vam trobar-lo. Com els altres, ja ens esperava. Ens va assenyalar el final del camí. Hi havia dos bolets molt semblants i ens va preguntar quin dels dos era verinós. Si l'encertàvem seriem lliures sinó, hauríem de passar la tardor amb el tercer Bolet.
La Kira era una experta boletaire, però la semblança era tant gran, que dubtava molt a l'hora d'escollir. Finalment es va decidir per un.
-El de la dreta és el verinós.- Digué.
El tercer Bolet es va quedar callat uns segons. La impaciència de la Kira no podia més i digué:
-Va, diga'm si l'he encertat sis plau, diga'm-ho ja!-
-Estic molt sorprès, pocs han estat els que han passat les proves dels Tres Bolets, us felicito. Podeu continuar el vostre camí.
Al cap d'una estona lluny d'allà, li vaig preguntar a la Kira com havia sabut quin era el bolet verinós. Em va contestar que sense que s'adonés havia agafat el llibre màgic i havia escrit que sortien del camí sense problemes.
Una vegada més el llibre màgic ens havia ajudat a sortir d'un enrenou.

Fins la propera aventura!

LAS TRES SETAS
Después de viajar durante muchos días sin tener muy claro hacia dónde ir, vimos un camino que nos llamó la atención por el color rojizo de la tierra.
Decidimos seguirlo para ver dónde nos llevaba. No hacía mucho que caminábamos y ya nos encontramos el primer cruce. Había dos carteles, uno que señalaba hacia la derecha y otro a la izquierda. El primero llevaba hacia un pueblo llamado "Tierraroja" y el segundo hacia "Las Tres Setas".
La Kira quiso ir hacia este último y sin pensarlo mucho accedí.
Llevábamos horas y horas caminando por aquel camino que parecía no acabar nunca. Decidimos descansar un poco y allí mismo apareció la primera seta.
-¡Bienvenidas, Kidi y Kira! - Dijo.
-¡Buenos días! ¿Como sabes nuestros nombres? -Preguntó Kira.
Soy la Seta que todo lo sabe, os estaba esperando. Si aciertais la adivinanza que ahora os diré podréis seguir el camino si no tendréis que estar conmigo hasta que se acabe el otoño.-
-Pero eso no nos lo puedes hacer, tenemos ganas de llegar al pueblo de “LasTres Setas" -
No existe tal pueblo, este es el camino de las Tres Setas no el pueblo. Yo soy la primera, contestad la adivinanza y podréis buscar a la segunda. ¿Preparadas?
¿Qué es lo que silba sin boca, corre sin pies, te acaricia la cara y tú no la ves? -
-La sé, la sé! - Gritó contenta Kira. -¡El Viento! -
-¡Muy bien! Tal y como os he prometido podéis continuar el viaje. ¡Mucha suerte! -
Continuamos animadas, al saber que no nos sería difícil contestar las adivinanzas que nos preguntarían los dos setas que nos faltaban. Caminábamos atentas para encontrar la segunda.
-¡Bienvenidas, Kidi y Kira! -
-Buenos días. ¿Tú también lo sabes todo? - Pregunté.
-No, yo soy laSeta que todo lo busca. Debéis encontrar por los alrededores del camino a un amigo mío que se esconde muy bien. Se llama “Camagroc”. Si lo encontráis podréis continuar.-
Esta vez no se trataba de pensar en una respuesta y la verdad nos costó bastante encontrar el “Camagroc” , pero después de buscar y remover por todas partes lo encontramos.
-¡Muy bien! - Dijo la segunda Seta. Ya podéis avanzar hasta la tercera Seta. ¡Mucha suerte! -
Después de dos horas de camino la encontramos. Como las demás, ya nos esperaba. Nos señaló el final del camino. Había dos setas muy parecidas y nos preguntó cuál de los dos era venenosa. Si acertábamos seríamos libres sino, tendríamos que pasar el otoño con la tercer Seta.
Kira era una experta en setas, pero el parecido era tan grande, que dudaba mucho a la hora de escoger. Finalmente se decidió por una.
-La de la derecha es la venenosa- Dijo.
La tercera Seta se quedó callada unos segundos. La impaciencia de Kira no podía más y dijo:
-¡Venga, dime si he acertado por favor, dímelo ya! -
Estoy muy sorprendida, pocos han sido los que han pasado las pruebas de las Tres Setas, os felicito. Podéis continuar vuestro camino.
Al cabo de un rato lejos de allí, le pregunté a Kira como había sabido cuál era la seta venenosa. Me contestó que sin que se diera cuenta había cogido el libro mágico y había escrito que salían del camino sin problemas.
Una vez más el libro mágico nos había ayudado a salir de un problema.
¡Hasta la próxima aventura!

dijous, 3 d’octubre del 2013

Noves aventures de la Kidi/ Nuevas aventuras de Kidi

UN DIA DE TARDOR
Després de deixar els dies de sol i calor, el vent i la pluja ens seguien per on passàvem, cosa que va fer que ens aixopluguéssim en una cova que hi havia prop d'un bosc. Des de dins es podia veure com queien les fulles dels arbres deixant un mantell que cobria tot el sotabosc. La Kira s'avorria i, com s'havia acostumat a fer en els últims mesos, va treure el llibre i es va posar a escriure. Com sempre que feia aquest gest, es podia esperar que aparegués qualsevol cosa en qualsevol lloc i aquell dia no va ser una excepció. Una veueta, que no sabia d'on sortia, va començar a parlar.
-Hola Kira! Hola Kidi! Sóc en Boletus i he vingut a passar el dia amb vosaltres. Passarem una bona estona!-
-Un bolet que parla? Kira, cada dia em sorprens més!- vaig dir-li.
-I no només parla sinó que a més sap moltes històries i molts jocs. Ja veuràs que bé ens ho passem!-
A mi ja m'estava bé contemplar la pluja i veure com el vent feia caure fins la última fulla dels arbres, però la idea em va semblar bé i de seguida ens vam posar a jugar.
-Us he portat un tauler de fusta que té dibuixades unes rodones i unes escales. Cada rodona té un color i cada color té les seves fitxes del mateix color. Són el blau, el vermell, el verd i el groc. Que sabeu de quin joc parlo?-
-Si, si, jo si!- digué la Kira cridant.- És el Parxís!-
-Molt bé! I mireu quines fitxes!-
De darrera el tauler va treure quatre figuretes en forma de bolet dels diferents colors del joc, era un parxís molt original i diferent.
Mentre jugàvem, una forta ventada va fer entrar a la cova una fulla que va anar a parar al ben mig del tauler. Sense que poguéssim dir res, es va aixecar, es va espolsar les gotes d'aigua que encara li quedaven enganxades, va agafar les fitxes de color verd i va dir:
-Feia estona que volia venir a jugar amb vosaltres però l'arbre no em deixava marxar. Finalment m'he pogut desenganxar. Us faltava un jugador, no?-
En Boletus, la Kira i jo ens vam mirar i vam contestar.
-I tant! Ens faltava el jugador verd. Benvinguda!-
Tot jugant, una de les figueretes va cobrar vida i molt enfadada de no poder anar per on ella volia, va tombar el tauler i va fer caure tota la resta.
Vaig mirar a la Kira i l i vaig dir:
-Però per què escrius aquestes coses? Fes el favor de fer que torni a ser una figura sense vida!-
-No puc!- va dir. -Aquest cop no he sigut jo!-
-Em sembla que forma part de l'encanteri.- Digué en Boletus. -Aquest estiu hem rebut la visita d'una bruixa que ens ha llençat un encanteri, només es desfarà si aconseguim acabar la partida. No deixeu que s'escapi! Agafeu la figureta i no en perdeu de vista cap d'elles. Hem d'acabar-la o tot cobrarà vida i llavors serà impossible desfer-ho.-
La partida va ser més llarga i tensa del que en pensàvem, però finalment vam aconseguir acabar-la. L'encanteri es va desfer i tot va tornar a la normalitat. Li vaig agafar el llibre a la Kira i li vaig dir:
-A partir d'ara el llibre el portaré jo i no hi escriurem res a no ser que sigui per salvar-nos d'algun perill.-
La Kira ho va acceptar sense queixes i com ja s'havia fet fosc, vam decidir passar la nit a la cova i continuar el camí a l'endemà.



UN DÍA DE OTOÑO
Tras dejar los días de sol y calor , el viento y la lluvia nos seguían por donde pasábamos , lo que hizo que nos cobijáramos en una cueva que había cerca de un bosque . Desde dentro se podía ver como caían las hojas de los árboles dejando un manto que cubría todo el suelo . Kira se aburría y, como se había acostumbrado a hacer en los últimos meses, sacó el libro y se puso a escribir. Como siempre que hacía este gesto, se podía esperar que apareciera cualquier cosa en cualquier lugar y ese día no fue una excepción . Una vocecita , que no sabía de dónde salía , empezó a hablar .
- ¡Hola Kira ! ¡Hola Kidi ! Soy Boletus y he venido a pasar el día con vosotras . ¡Pasaremos un buen rato ! -
- ¿Una seta que habla? ¡Kira, cada día me sorprendes más ! - Le dije .
- Y no sólo habla sino que además sabe muchas historias y muchos juegos . ¡Ya verás que bien lo pasamos ! -
A mí ya me estaba bien contemplar la lluvia y ver cómo el viento hacía caer hasta la última hoja de los árboles , pero la idea me pareció bien y enseguida nos pusimos a jugar .
- Os he traído un tablero de madera que tiene dibujadas unas redondas y unas escaleras . Cada redonda tiene un color y cada color tiene sus fichas del mismo color . Son el azul, el rojo, el verde y el amarillo. ¿Sabéis de qué juego hablo? -
- ¡Si, si, yo si ! - Dijo Kira gritando . - ¡Es el Parchís ! -
- ¡Muy bien! ¡Y mirad qué fichas ! -
De detrás del tablero sacó cuatro figuritas en forma de seta de los diferentes colores del juego, era un parchís muy original y diferente .
Mientras jugábamos, un fuerte viento hizo entrar en la cueva una hoja que fue a parar en medio del tablero. Sin que pudiéramos decir nada, se levantó, se sacudió las gotas de agua que aún le quedaban pegadas, cogió las fichas de color verde y dijo :
- Hacía rato que quería venir a jugar con vosotros pero el árbol no me dejaba marchar. Finalmente me he podido despegar. ¿Os faltaba un jugador, no ? - Boletus , Kira y yo nos miramos y contestamos .
- ¡Y tanto ! Nos faltaba el jugador verde . ¡Bienvenida ! -
Jugando, una de las figuritas cobró vida y muy enfadada de no poder ir por donde ella quería, tumbó el tablero e hizo caer todas las demás.
Miré a Kira y le dije :
- Pero ¿por qué escribes estas cosas ? ¡Haz el favor de hacer que vuelva a ser una figura sin vida ! -
- ¡No puedo ! - Dijo . -¡ Esta vez no he sido yo ! -
- Me parece que forma parte del hechizo . - Dijo Boletus . - Este verano hemos recibido la visita de una bruja que nos ha lanzado un hechizo , sólo se deshará si conseguimos terminar la partida . ¡No dejéis que se escape ! Coged la figurita y no perdáis de vista a ninguna de las otras. Debemos terminarla o todo cobrará vida y entonces será imposible deshacer el hechizo. -
La partida fue más larga y tensa de lo que en pensábamos , pero finalmente conseguimos terminarla. El hechizo se deshizo y todo volvió a la normalidad . Le cogí el libro a Kira y le dije:
- A partir de ahora el libro lo llevaré yo y no escribiremos nada a no ser que sea para salvarnos de algún peligro . -
Kira lo aceptó sin quejas y como ya había oscurecido, decidimos pasar la noche en la cueva y continuar el camino al día siguiente.