Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris juvenil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris juvenil. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 d’octubre del 2020

Un conte curt per Halloween: "La nit de les carbasses"/ Un cuento corto para Halloween: "La noche de las calabazas"

La Nit de les Carbasses

A la Júlia li quedaven poques hores per a la celebració de la nit de les carbasses i aquest any encara no havia trobat la carbassa més adequada.

Havia anat a totes les botigues que freqüentava normalment però no trobava l'escollida.

No totes les carbasses podien formar part de la Nit de les Carbasses, només les que tenien llum i vida pròpia ho podien fer. Per aquest motiu era una missió difícil aconseguir trobar-la. Per a la Júlia, que formava part de la família de bruixes més antiga de la comarca era una feina fàcil habitualment. No entenia què passava aquell any.

De sobte li va sonar el mòbil, no reconeixia el número però va contestar. Una veu dolça digué:

-Tinc segrestades totes les carbasses escollides per la gran nit. Si no em convideu a la festa no podreu fer la gran celebració amb tot el que comporta.-

-Qui ets?- Preguntà la Júlia confosa.

-Pregunta una mica i ho esbrinaràs. Tens una hora per convidar-me o no hi haurà carbasses. Espero la teva trucada.-

La Júlia no sabia qui podia ser. Però si havia estat exclosa de totes les Nits, seria per algun motiu. Ho havia de consultar a la seva família.

Segons li van explicar, anys enrere una bruixa de la família anomenada Felicia no va complir una de les normes bàsiques per aquella festa. No va dir tota la veritat. Si, va respectar les altres dues, com celebrar actes màgics pel bé comú i compartir els seus coneixements amb la resta de participants.  Però la Bruixa Mare del moment, no va perdonar mai la petita mentida que va jurar com a certa.

-I quina va ser aquella mentida?- preguntà la Júlia.

-Que la carbassa que va portar era una de les escollides.-

A la Júlia no li va semblar greu aquell fet. Fins feia poca estona ella mateixa, portada per la desesperació de no trobar la carbassa per aquella nit, va estar a punt de comprar-ne una de falsa i amb un encanteri donar-li llum i vida pròpia. Així que molt seriosa i amb gran valor va decidir convidar a la Felicia sabent que potser l'any següent , ella també seria exclosa de la Nit de les Carbasses.

Tot era a punt per començar. Un centenar de carbasses brillaven per celebrar la nit més màgica de les bruixes. Totes esperaven a la Júlia per començar. Quan la van veure entrar acompanyada de la Felicia es van exaltar de tal manera que els hi van demanar que abandonessin  la festa.

-D'acord - va dir la Júlia- marxarem, però abans deixeu-me preguntar-vos d'on heu tret les carbasses?-

-Per què preguntes això? Saps molt bé que les carbasses són les escollides i quan les veus brillar a la botiga saps que les has de comprar.- Digué la més gran de les bruixes i totes les altres van assentir amb el cap.

-Vàreu expulsar a la Felicia fa uns anys, per fer el mateix que esteu fent vosaltres en aquest moment.- replicà la Júlia.

-Com goses dir això?-

-La Felicia té totes les carbasses escollides dins d' una furgoneta que hi ha aquí a fora. Ho sé perquè les he vist amb els meus propis ulls. O sigui que totes les que hi han aquí són falses. Està clar que totes heu mentit a l'hora de portar la carbassa. Com podeu castigar a algú que fa el mateix que feu vosaltres?-

Un llarg silenci va inundar la sala. 

-Disculpa Felicia i tu també Júlia. No trobàvem les carbasses i la festa de la Nit de les Carbasses s'havia de celebrar. Us demanem perdó i ens agradaria molt que hi participéssiu amb totes nosaltres.-

La Júlia i la Felicia van acceptar les disculpes de totes les bruixes i una a una van portar totes les carbasses escollides per poder celebrar la gran festa. Va ser una de les nits més màgiques i amb més llum dels últims anys i totes les bruixes van aprendre a no jutjar i culpar a ningú més sense saber el perquè dels seus fets.

Si us ha agradat i no us voleu perdre cap conte, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que en publiqui un de nou.

Lourdes Coll



La Noche de las Calabazas

A Julia le quedaban pocas horas para la celebración de la Noche de las Calabazas y este año aún no había encontrado la calabaza más adecuada.

Había ido a todas las tiendas que frecuentaba normalmente pero no encontraba la elegida.

No todas las calabazas podían formar parte de la Noche de las Calabazas, sólo las que tenían luz y vida propia podían hacerlo. Por este motivo era una misión difícil conseguir encontrarla. Para Júlia, que formaba parte de la familia de brujas más antigua de la comarca era un trabajo fácil habitualmente. No entendía qué pasaba ese año.

De repente le sonó el móvil, no reconocía el número pero contestó. Una voz dulce dijo:

 -Tengo secuestradas todas las calabazas elegidas para la gran noche. Si no me invitáis a la fiesta no podréis realizar la gran celebración con todo lo que comporta.-

-¿Quién eres? - Preguntó Julia confundida.

 -Pregunta un poco y lo averiguarás. Tienes una hora para invitarme o no habrá calabazas. Espero tu llamada.-

Júlia no sabía quién podía ser. Pero si había sido excluida de todas las Noches, sería por algún motivo. Lo tenía que consultar a su familia.

Según le contaron, años atrás una bruja llamada Felicia no cumplió una de las normas básicas para aquella fiesta. No dijo toda la verdad. Si respetó las otras dos, como celebrar actos mágicos por el bien común y compartir sus conocimientos con el resto de participantes. Pero la Bruja Madre del momento, no perdonó la pequeña mentira que juró como cierta.

 -¿Y cuál fue aquella mentira? - preguntó Julia.

 -Que la calabaza que llevó era una de las elegidas.-

 A Julia no le pareció grave aquel hecho. Hasta hacía poco rato ella misma, llevada por la desesperación de no encontrar la calabaza para esa noche, estuvo a punto de comprar una falsa y con un hechizo darle luz y vida propia. Así que muy seria y con gran valor decidió invitar a Felicia sabiendo que quizás el año siguiente, ella también sería excluida la Noche de las Calabazas.

Todo estaba a punto para empezar. Un centenar de calabazas brillaban para celebrar la noche más mágica de las brujas. Todas esperaban a Julia para empezar. Cuando la vieron entrar acompañada de Felicia se exaltaron de tal manera que les pidieron que abandonaran la fiesta.

-De acuerdo - dijo Julia- nos iremos, pero antes dejadme preguntaros ¿de dónde habéis sacado las calabazas? -

-¿Por qué preguntas eso? Sabes muy bien que las calabazas son las elegidas y cuando las ves brillar en la tienda sabes que las tienes que comprar.- Dijo la más grande de las brujas y todas las demás asintieron con la cabeza.

-Expulsasteis a Felicia hace unos años, para hacer lo mismo que estáis haciendo vosotras en este momento.- replicó Julia.

-¿Cómo puedes decir eso? -

-Felicia tiene todas las calabazas elegidas dentro de una furgoneta que hay aquí fuera. Lo sé porque las he visto con mis propios ojos. O sea que todas las que hay aquí son falsas. Está claro que todas habéis mentido a la hora de traer la calabaza. ¿Como podeis castigar a alguien que hace lo mismo que hacéis vosotras? -

Un largo silencio inundó la sala.

-Disculpa Felicia y tú también Julia. No encontrábamos las calabazas y la fiesta de la Noche de las Calabazas debía celebrarse. Os pedimos perdón y nos gustaría mucho que participarais con todas nosotras.-

Julia y la Felicia aceptaron las disculpas de todas las brujas y una a una fueron entrando todas las calabazas elegidas para poder celebrar la gran fiesta. Fue una de las noches más mágicas y con más luz de los últimos años y todas las brujas aprendieron a no juzgar y culpar a nadie más sin saber el porqué de sus hechos. 

Si os ha gustado y no queréis perderos  ningún cuento, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique uno nuevo .

Lourdes Coll

diumenge, 14 de juny del 2020

Les aventures del Cargol Nico "L'inici del viatge"/Las aventuras de Nico el Caracol "El inicio del viaje"

En Nico era un cargol molt inquiet que vivia en un bosc fantàstic. La seva família, deien d’ell que no podia parar quiet i moltes vegades no l’entenien. Els seus germans sortien molt poc i no el volien acompanyar quasi mai perquè els feia por sortir dels llocs on coneixien.

En una d’aquelles sortides en Nico es va acomiadar de tots i els hi va dir que no l’esperessin en molts dies, perquè aquesta vegada anava més lluny. Volia trobar la clau màgica de la felicitat.  Una clau que qui la tenia deixava de sentir-se trist i vivia per sempre feliç.

Tots els membres de la família van intentar dissuadir-lo sense èxit.

-Em sento atrapat- els hi va dir -aquí sempre fem el mateix-.

Així que va agafar quatre coses se les va guardar a dins la closca i va començar el seu viatge.

Va fer un llarg camí fins a arribar a una part del bosc on no havia estat mai. Els arbres eren més alt i a diferència d’on ell vivia hi havia una població més extensa. A cada tronc hi havia una activitat per fer: prendre un refrigeri, veure un espectacle de papallones, un circ de formigues, un musical de fades, etc.

Hi havia tantes coses a fer que en Nico no s'acabava de decidir.

Mentre s’ho pensava, va aparèixer per allà un cuc que li va dir assenyalant la porta d’un tronc que deia “Felicitat”:

-Entraràs aquí?-

-Si, espero que em diguin on puc trobar la Clau màgica- contestà.

-Doncs no sé si tenen cap clau però jo hi vaig entrar un dia i segueixo igual de trist.-

El cargol es va quedar estranyat, como podia ser que un lloc anomenat “Felicitat” no aconsegueixi fer-te feliç.

El cuc li va explicar que a dins servien una beguda, anomenada “Happy” feta de suc de bergamota, llimona i taronja. Que estava molt bona i et feia sentir bé per uns moments però que al cap d’una estona tornaves a estar igual que abans.

-Però si hi vols entrar, tu mateix- digué, -potser et poden dir on és aquesta “Clau Màgica”. Jo prefereixo anar a veure a les papallones, que un savi em va dir un cop que en saben molt de felicitat.-

En Nico li va donar les gràcies pels seus consells i va entrar.

A dins hi havia una gran multitud, rient i passant-s’ho bé. Tots prenien aquest suc feliç.

Va decidir provar-lo i va a anar a demanar-ne un a una marieta molt bonica que les anava servint.

-En vol un senyor Cargol?- li digué.

-Si, gràcies- digué en Nico –Saps on puc trobar la “clau màgica de la felicitat”?-

-Aquí no, per descomptat- contestà molesta la marieta.

-Perdona, no volia molestar...- va dir en Nico.

-No, perdona tu, em dic Maria i fa molt de temps que vaig entrar aquí buscant el que tothom busca, i no només no ho vaig trobar si no que a més a més em vaig quedar aquí per sempre més. La clau aquesta que busques la busca tothom i he sentit a dir que la té un follet savi a la seva cova a l’altre costat de la muntanya.-

-I per què no hi va ningú a buscar-la?- preguntà en Nico.

-És molt perillós. Abans d’arribar fins allà, has de passar per diferent indrets on has de superar certs obstacles, això sense mencionar que si aconsegueixes arribar a la cova del follet, la prova final que t’espera és la més difícil de totes. Ningú l’ha aconseguit superar mai-

-Doncs jo no tinc por- digué el cargol- me n’hi vaig, em vols acompanyar?-

La marieta no sabia què dir, es va quedar paralitzada durant uns segons...

-D’acord, accepto, quan marxem?-

En Nico li va dir que havia fet un llarg camí i necessitava descansar. Marxarien de bon matí.

Al dia següent, emocionats van començar aquest llarg viatge ple de proves ,obstacles i aventures buscant la tant anhelada felicitat.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".

Nico era un caracol muy inquieto que vivía en un bosque fantástico. Su familia, decían de él que no podía estarse quieto y muchas veces no lo entendían. Sus hermanos salían poco y no le querían acompañar casi nunca porque les daba miedo salir de los sitios que no conocían.

En una de esas salidas Nico se despidió de todos y les dijo que no lo esperaran en muchos días, porque esta vez iría más lejos. Quería encontrar la llave mágica de la felicidad. Una llave que quién la tenia dejaba de sentirse triste y vivia feliz para siempre.

Todos los miembros de la familia intentaron disuadirlo sin éxito.

-Me siento atrapado- les dijo - aquí siempre hacemos lo mismo.

Así que cogió cuatro cosas se las guardó dentro del caparazón y empezó su viaje.

Hizo un largo camino hasta llegar a una parte del bosque donde no había estado nunca. Los árboles eran más altos y a diferencia de donde el vivía, había una población más extensa. En cada tronco había una actividad para hacer: tomar un refrigerio, ver un espectáculo de mariposas, un circo de hormigas, un musical de hadas, etc.

Había tantas cosas para hacer que Nico no se acababa de decidir.

Mientras se lo pensaba, apareció por allí un gusano que le dijo señalando la puerta de un tronco que ponía "Felicidad":

-¿Vas a entrar?

-Si, espero que me digan donde puedo encontrar la Llave Mágica- contestó.

-Pues no sé si tienen ninguna llave pero yo entré un día y sigo igual de triste-.

El caracol se quedó extrañado, como podía ser que un lugar llamado "Felicidad" no consiguiera hacerte feliz.

El gusano le explicó que dentro servían una bebida llamada "Happy" hecha con zumo de bergamota, limón y naranja. Que estaba muy buena y te hacía sentir bien pero solo unos momentos pero al cabo de un rato volvías a estar igual que antes.

-Pero si quieres entrar, tu mismo- le dijo,-quizás te pueden decir donde está esta "Llave Mágica". Yo prefiero ir a ver a las mariposas, que un sabio me dijo una vez que saben mucho de felicidad.-

Nico le dió las gracias por sus consejos y entró.

Dentro había una gran multitud, riendo y pasándolo bien. Todos tomaban este zumo feliz.

Decidió probarlo y fue a pedir uno a una mariquita muy bonita que los iba sirviendo.

-¿Quiere uno señor Caracol?-le dijo.

-Si, gracias.- dijo Nico. -¿Sabes donde puedo encontrar la "Llave Mágica de la felicidad"?-

-Aquí no, por supuesto- contestó molesta la mariquita.

-Perdona, no quería molestar...- dijo Nico.

-No, perdona tu, me llamo María y hace mucho tiempo entré aquí buscando lo que todos buscamos y no solo no lo encontré, sino que además me quedé aquí para siempre. La llave esta que buscas, la busca todo el mundo y he oído decir que la tiene un duende sabio en su cueva al otro lado de la montaña.-

-¿Y por qué no va nadie a buscarla?- preguntó Nico.

-Es muy peligroso. Antes de llegar hasta allí tienes que pasar por diferentes sitios donde tienes que superar ciertos obstáculos, eso sin mencionar que si consigues llegar a la cueva del duende, la prueba final que te espera es la más difícil de todas. Nadie lo ha conseguido nunca.-

-Pues yo no tengo miedo- dijo el caracol, -me voy, ¿me acompañas?-

La mariquita no sabia qué decir, se quedó paralizada durante unos segundos...

-De acuerdo, acepto. ¿Cuando nos vamos?-

Nico le dijo que había hecho un largo camino y necesitaba descansar. Se irían por la mañana.

Al día siguiente, emocionados empezaron este largo viaje llenos de pruebas, obstáculos y aventuras, en busca de la tan ansiada felicidad.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol"

dimarts, 7 de juliol del 2015

L'aventura de la Kidi i la Kira a l'estiu/ La aventura de Kidi y Kira en verano

LA SIRENA QUE NO VOLIA VEURE LA REALITAT
Sobrevolàvem el mar blau quan ens va cridar l’atenció una cosa molt curiosa: una preciosa sirena mirant una roca punxeguda que sobresortia entre les ones.
Vam fer baixar el globus i ens hi vam acostar.
-Hola sirena bonica, sóc la Kira i aquesta és la meva amiga Kidi. –
-Hola.- contestà sense girar-se,- jo sóc la sirena Estel Daurat.-
-Què hi fas mirant aquesta roca?- preguntà la Kira.
-Roca? Quina Roca?-
-Aquesta que estàs mirant...-vaig dir.
-Jo no estic mirant cap roca, estic conversant amb el meu promès...-
-Perdona que insistim,- vam dir- però estàs parlant amb una roca.-
La sirena es va quedar un moment en silenci, com si estigués pensant i digué.
-Això explicaria el perquè fa estona que li parlo i no diu ni una paraula... Però com em puc fiar de dos pilotes que parlen, eh?-
-Dos pilotes dius? Però tu ens has mirat bé? Som dos gats que viatgem per aprendre jocs nous i històries per escriure un conte.-
L’Estel es va tornar a quedar pensativa fins que al cap d’un instant ens va confessar què li passava.
-Ho sento noies però fa una temporada que no hi veig bé i confonc objectes i coses. Així dieu que fa estona que parlo amb una roca?-
-Si, no ho veus? Potser la Kidi i jo et podem ajudar.-
-Ah si? Com?-
Vaig buscar dins la maleta el llibre màgic i hi vaig escriure la paraula “ulleres”. En un instant, unes boniques ulleres vam aparèixer a la cara de la sirena.
-Oh que bé! Ara si que ho veig tot clar! Què m’heu fet?-
-T’hem posat ulleres per veure-hi. T’he mira’t en aquest mirall-
-Moltes gràcies noies, com us ho puc pagar? Però com? Aquesta sóc jo?- digué mirant-se al mirall.
 -Si ets molt bonica...-
-I ara, no les vull pas aquestes ulle... com es diguin que em fan tant lletja-. I d’una revolada se les va treure llençant-les tan lluny com va poder.
-Fora d’aquí, fora o us canto una cançó...- digué cridant.
Sense pensar-ho vam enlairar el nostre globus i cel amunt vam anar perdent de vista aquella sirena que no volia veure la realitat.



 LA SIRENA QUE NO QUERÍA VER LA REALIDAD
Volábamos sobre el mar azul cuando nos llamó la atención una cosa muy curiosa: una preciosa sirena mirando una roca puntiaguda que sobresalía entre las olas.
Hicimos bajar el globo y nos acercamos.
-Hola Sirena bonita, soy Kira y esta es mi amiga Kidi. -
-Hola.- Contestó sin volverse, - yo soy la sirena Estrella Dorada.-
-¿Qué Haces mirando esta roca? - Preguntó Kira.
-¿Roca? ¿Qué Roca? -
-Esta que estás mirando ...- dije.
-Yo no estoy mirando ninguna roca, estoy conversando con mi prometido ...-
-Perdona si insistimos, - dijimos- pero estás hablando con una roca.-
La sirena se quedó un momento en silencio, como si estuviera pensando y dijo.
-Eso explicaría el porqué hace rato que le hablo y no dice ni una palabra ... Pero como me puedo fiar de dos pelotas que hablan, ¿eh? -
-¿Dos pelotas dices? ¿ Pero tú nos has mirado bien? Somos dos gatos que viajamos para aprender juegos nuevos e historias para escribir un cuento.-
Estrella se volvió a quedar pensativa hasta que al cabo de un instante nos confesó qué le pasaba.
-Lo siento chicas pero hace una temporada que no veo bien y confundo objetos y cosas. ¿Así decís que hace rato que hablo con una roca? -
-Si, ¿no lo ves? Quizá Kidi y yo te podemos ayudar.-
-¿Ah sí? ¿Como? -
Busqué en la maleta el libro mágico y escribí la palabra "gafas". En un instante, unas bonitas gafas aparecieron en la cara de la sirena.
-Oh Que bien! Ahora si que lo veo todo claro! Qué me has hecho? -
-Te Puesto gafas para ver. Te he mírate en este espejo-
-Muchas Gracias chicas, como os lo puedo pagar? Pero ¿como? ¿Esta soy yo? - Dijo mirándose al espejo.
 -Si, eres muy bonita ...-
-Que va, no las quiero estas gaf ... como se diga que me hacen tan fea-. Y de golpe se las quitó tirándolas tan lejos como pudo.
-Fuera de aquí, fuera o os canto una canción ...- dijo gritando.
Sin pensarlo hicimos despegar nuestro globo y cielo arriba fuimos perdiendo de vista a esa sirena que no quería ver la realidad.


dimarts, 3 de febrer del 2015

Més aventures de la Kidi i la Kira/ Más aventuras de Kidi y Kira

LA DISFRESSA
Havíem rebut una invitació per anar al ball de màscares que organitzava cada any el Rei Carnestoltes al seu palau. La Kira ja preparava la seva disfressa mentre que jo no parava de donar voltes i voltes pensant de què em podia disfressar.
-De què aniràs disfressada Kira?-
-És una sorpresa Kidi, ja ho veuràs!-
No era el primer cop que em convidaven a una festa de disfresses, però aquest cop l’amfitrió era el Rei Carnestoltes i això em posava molt nerviosa. De ben segur que tothom portaria uns vestits i unes màscares molt elaborades. No tenia temps per perdre i ja que la Kira no em volia ajudar vaig decidir elaborar una disfressa de princesa amb una màscara adient plena de pedretes brillants amb molts llaços i teles brillants.
Després de molta estona treballant, el vestit ja estava llest, així que me’l vaig emprovar.
-Tornem la meva disfressa!- Va cridar la Kira en veure’m.
-Però què dius? Porto tot el dia treballant...-
-Si clar, i faràs en un dia el que jo porto fent tota la setmana no?-
No entenia res, la Kira semblava molt enfadada i convençuda que aquella disfressa era la seva. Però com podia ser?
-Has mirat bé a dins la teva bossa o a dins del globus ?-
La Kira va començar a regirar-ho tot i el vestit no apareixia, llavors va ser quan vam sentir un sorollet que venia de darrera el cistell del globus. Vam mirar i...
-Però què hi fas tu aquí, i amb el meu vestit?- digué enfadada la Kira.
Era el Rei Carnestoltes que intentava emportar-se d’amagat aquella disfressa de princesa que havia fet la Kira amb tanta cura.
-No t’enfadis, no et volia deixar sense disfressa i t’he portat aquesta altra de pirata.  Li havia comprat a la meva filla i una estona abans de donar-li he escoltat què deia que volia anar disfressada de princesa. Com us podeu imaginar no he parat de buscar fins que us he trobat. Si us plau me l’has de canviar.-
- No te la canviaré! Em fa molta il·lusió anar disfressada amb aquest vestit que tant d’esforç m’ha costat fer.- digué la Kira.
- Ja us la canvio jo – vaig dir- ja m’he disfressat altres cops de Pirata i és molt divertit. –
Més tard amb les disfresses i màscares posades vam anar a la festa on vam ballar sense parar. La filla del Rei Carnestoltes estava feliç amb el regal del seu pare. Ens vam fer amigues seves, sobretot amb la Kira ja que portaven un vestit pràcticament igual. Sense saber-ho havíem agafat la mateixa revista per trobar una disfressa i havíem mirat la mateixa fotografia per fer-la, per això ens van quedar tant iguals. Però el més important d’aquesta història és que disfressades de princesa, de pirata o de qualsevol altra cosa, ens ho vam passar d’allò més bé.



  
EL DISFRAZ
Habíamos recibido una invitación para ir al baile de máscaras que organizaba cada año el Rey del Carnaval en su palacio. Kira ya preparaba su disfraz mientras que yo no paraba de dar vueltas y vueltas pensando de qué me podía disfrazar.
-¿De qué irás disfrazada Kira? -
-¡Es una sorpresa Kidi, ya verás! -
No era la primera vez que me invitaban a una fiesta de disfraces, pero esta vez el anfitrión era el Rey del Carnaval y eso me ponía muy nerviosa. Seguro que todo el mundo llevaría unos trajes y unas máscaras muy elaboradas. No tenía tiempo que perder y ya que Kira no me quería ayudar decidí elaborar un disfraz de princesa con una máscara adecuada llena de piedrecitas brillantes con muchos lazos y telas brillantes.
Después de mucho rato trabajando, el vestido ya estaba listo, así que me lo probé.
-¡Devuélveme  mi disfraz! - Gritço Kira al verme.
-¿Pero qué dices? Llevo todo el día trabajando...-
-Si claro, y harás en un día lo que yo llevo haciendo toda la semana ,¿no? -
No entendía nada, Kira parecía muy enfadada y convencida de que ese disfraz era el suyo. Pero, ¿como podía ser?
-¿Has mirado bien dentro de tu bolso o dentro del globo? -
Kira comenzó a revolver todo y el vestido no aparecía, entonces fue cuando oímos un ruidito que venía de detrás del cesto del globo. Miramos y ...
-Pero, ¿qué haces tú aquí y con mi vestido? - Dijo enfadada Kira.
Era el Rey del Carnaval que intentaba llevarse a escondidas ese disfraz de princesa que había hecho  Kira con tanto cuidado.
-No te enfades, no te quería dejar sin disfraz y te he traído éste otro de pirata. Se lo había comprado a mi hija y un rato antes de dárselo he escuchado que decía que quería ir disfrazada de princesa. Como os podéis imaginar no he parado de buscar hasta que os he encontrado. Por favor me la tienes  que cambiar.-
-¡ No te lo voy a cambiar! ¡Me hace mucha ilusión ir disfrazada con este vestido que tanto esfuerzo me ha costado de hacer.- dijo Kira.
- Ya os lo cambio yo - dije- ya me he disfrazado otras veces de pirata y es muy divertido. -
Más tarde con los disfraces y máscaras puestos fuimos a la fiesta donde bailamos sin parar. La hija del Rey del Carnaval estaba feliz con el regalo de su padre. Nos hicimos amigas suyas, sobre todo con Kira ya que llevaban un vestido prácticamente igual. Sin saberlo habíamos cogido la misma revista para encontrar un disfraz y habíamos mirado la misma fotografía para hacerla, por eso nos quedaron tan iguales. Pero lo más importante de esta historia es que disfrazadas de princesa, de pirata o de cualquier otra cosa, nos lo pasamos en grande.



dilluns, 8 de setembre del 2014

Més aventures de la Kidi/ Más aventuras de Kidi

L'ARC DE SANT MARTÍ
Després de passar l'estiu jugant i prenent el sol, vam agafar el globus i ens vam dirigir cap a un lloc on encara no havíem anat mai: on comença l'Arc de Sant Martí.
La Kira havia llegit molt sobre diferents llegendes de com es formen els colors i volia veure amb els seus propis ulls si eren reals. Va insistir durant tot l'estiu perquè hi anéssim i finalment hi vaig accedir.
Vam travessar rius i muntanyes, prats i llacs fins arribar a on comença l'Arc de Sant Martí. Un cop allà vam buscar i buscar, però el lloc d'on semblava que sortia vist des de l'aire, no coincidia.
-Com pot ser?- digué la Kira. -Quan érem allà dalt semblava que era ben bé aquí l'inici però no s'hi veu res.-
-Potser no hem calculat bé l'aterratge... mira, és allà!-
Totes dues vam córrer en aquella direcció, però com més corríem més semblava que s'allunyava.
-Corre Kidi, corre!-
“Pataplaf!” Em vaig entrebancar i vaig caure sobre una bassa molt estranya.
Quan la Kira em va veure per terra, va venir per veure si m'havia fet mal i...
-Kidi! On has caigut? Sembla que acabis de pintar un quadre, jajaja, quants colors...-
-Mira, mira la bassa on he caigut. Té els colors de l'Arc de Sant Martí. I mira, allà hi ha unes petjades que en surten i es dirigeixen cap aquell camí. -Vaig dir assenyalant-lo.
-Som-hi doncs!-
Seguint el camí vam arribar a un meravellós paratge d'on en brotava una cascada de colors esplèndida. Finalment havíem trobat on començava.
Es sentien com uns xiulets que entonaven un cançó preciosa, i quan vam veure d'on sortien, la sorpresa encara va ser més gran. Un centenar de follets feinejaven amunt i avall amb uns cubells plens de pols de colors que llençaven a l'aigua.
Quan es van adonar de la nostra presència es van posar una mica nerviosos i de seguida en va venir un a trobar-nos.
-Bon dia, no hi podeu ser aquí. Com ens heu trobat?- digué.
-Doncs seguint l'Arc de Sant Martí- contestà la Kira.
-Això és impossible, ningú no ens ha pogut veure...-
Però mentre deia aquestes paraules es va apropar un altre follet i a cau d'orella li va dir quelcom assenyalant-me.
-Només pot ser que ens veieu si abans toqueu l'aigua de colors. Pel que veig te n'has ben empastifat. On l'has trobat?-
-Vinguen cap aquí m'he entrebancat i he caigut a dins d'una bassa prop del camí. Llavors hem seguit les petjades i us hem trobat.-
El follet es va mirar de reüll a un company que semblava novell, que de ben segur era a qui se li havia caigut l'aigua de colors i li va fer un petit gest com cridant-li l'atenció.
-Bé ha estat un accident. Ningú ha de saber mai com preparem l'Arc de Sant Martí. Si us plau, us demanem que no ho expliqueu a ningú. Si ho prometeu us deixem quedar el que queda de dia.
-Ho prometem!- vaig dir.
-Però ho podem explicar com si fos un conte o una llegenda?- Va dir la Kira.
-D'acord- Contestà

I així acaba la llegenda que vam viure, de com es forma l'Arc de Sant Martí.


El ARCO IRIS
Después de pasar el verano jugando y tomando el sol, cogimos el globo y nos dirigimos hacia un lugar donde todavía no habíamos ido nunca: donde comienza el Arco Iris.
La Kira había leído mucho sobre diferentes leyendas de cómo se forman los colores y quería ver con sus propios ojos si eran reales. Insistió durante todo el verano para que fuéramos y finalmente accedí.
Atravesamos ríos y montañas, prados y lagos hasta llegar a donde empieza el Arco Iris. Una vez allí buscamos y buscamos, pero el lugar de donde parecía que salía visto desde el aire, no coincidía.
-¿Cómo puede ser? - Dijo Kira. Cuando estábamos allá arriba parecía que era exactamente aquí el inicio pero no se ve nada.-
-Quizás no hemos calculado bien el aterrizaje... ¡Mira, es allí! -
Ambas corrimos a su encuentro, pero cuanto más corríamos más parecía que se alejaba.
-¡Corre Kidi, corre! -
"¡Pataplaf!" Me tropezé y caí sobre un charco muy extraño.
Cuando Kira me vio en el suelo, vino para ver si me había hecho daño y ...
-¡Kidi! ¿Donde te has caído? Parece que acabes de pintar un cuadro, jajaja, cuántos colores ...-
-Mira, mira el charco donde me he caído. Tiene los colores del Arco Iris. Y mira, allí hay unas huellas que salen y se dirigen hacia ese camino. -dije señalándolo.
-¡Vamos Pues! -
Siguiendo el camino llegamos a un maravilloso paraje de donde brotaba una cascada de colores espléndida. Finalmente habíamos encontrado donde empezaba.
Se oían como unos silbidos que entonaban un canción preciosa, y cuando vimos de donde salían, la sorpresa fue aún mayor. Un centenar de duendes trabajaban de un lado a otro con unos cubos llenos de polvos de colores que lanzaban al agua.
Cuando se dieron cuenta de nuestra presencia se pusieron un poco nerviosos y enseguida vino uno nuestro encuentro.
-Buenos días, no podéis estar aquí. ¿Cómo nos habeis encontrado? - Dijo.
Pues siguiendo el Arco Iris- contestó Kira.
-Eso es imposible, nadie nos ha podido ver...-
Pero mientras decía estas palabras se acercó otro duende y al oído, le dijo algo señalándome.
-Sólo puede se nos puede ver si antes se toca el agua de colores. Por lo que veo te has bien embadurnado. ¿Dónde la has encontrado? -
-Viniendo hacia aquí me he tropezado y he caído dentro de un charco cerca del camino. Entonces hemos seguido las huellas y os hemos encontrado.-
El duende miró de reojo a un compañero que parecía novato, que seguro era a quien se le había caído al agua de colores y le hizo un pequeño gesto como llamándole la atención.
-Bueno ha sido un accidente. Nadie debe saber nunca como preparamos el Arco Iris. Por favor, os pedimos que no se lo expliquéis a nadie. Si lo prometéis os dejamos quedar lo que queda del día.
-¡Lo Prometemos! - Dije.
-¿Pero lo podemos explicar como si fuera un cuento o una leyenda? - Dijo Kira.
-De acuerdo.- Contestó
Y así termina la leyenda que vivimos, de cómo se forma el Arco Iris.

dimecres, 4 de juny del 2014

Les aventures de la Kidi i la Kira/ Las aventuras de Kidi y Kira

El globus perdut
Després de molt de temps de no fer servir el llibre màgic, vaig dir-li a la Kira que havia arribat el moment.
- Fa uns anys per aquest època vaig perdre un company de viatge que em portava a llocs meravellosos i llunyans i m'agradaria recuperar-lo. Faré servir el llibre màgic!-
- A si? I qui era aquest company?- preguntà la Kira.
- El meu globus. Durant molt temps em va portar a llocs fantàstics i per una equivocació, una nit de Sant Joan me'l van cremar. -
- Una nit de Sant Joan? Te'l van cremar? I per què?-
- En un lloc anomenat “Els països catalans”, quan la nit més curta de l'any, és a dir, a l'inici del solstici d'estiu, tots els habitants fan fogueres i cremen coses velles i inservibles que tenen acumulades. Van veure el meu globus una mica atrotinat i el van tirar a la foguera pensant que era per cremar.-
- I per un globus mig trencat vols fer servir el llibre màgic? Segur que si et demano de fer-lo servir jo, em dius que no i tu ara...-
- Ja veuràs Kira, quins paisatges més meravellosos es veuen des del cel amb el globus, i no està trencat només és una mica vell però funciona perfectament, i podrem anar a països molt llunyans i fantàstics. Ja veuràs que bé ens ho passarem!-
Sense deixar que contestés vaig escriure en el llibre i en menys d'uns segons el meu globus tornava a estar allà, al meu costat. També vaig recuperar la motxilla i tot el que hi duia a dins.
- Uau!- Cridà la Kira. - Quin globus més autèntic! M'hi puc pujar? M'hi vull pujar...puc, puc?-
- Som-hi Kira, enlairem-nos cap al cel!-
Vam sobrevolar prats, rius i boscos fins arribar a prop del mar, allà, on feia temps el globus s'havia cremat.
- No entenc perquè ens portes fins aquí globus, és molt perillós tornar per aquestes dates, ja saps que cremen coses i tiren petards.- Però no es movia d'allà per més que ho intentés.
La Kira va provar d'estirar una corda a veure si podia fer que girés i amb la força del vent continuar el viatge, però va ser inútil. El globus no es movia d'allà.
- Bé doncs, si vols recordar com et vas cremar ens quedarem aquí però, aquest cop no baixarem, mirarem les fogueres des d'aquí dalt.-
El globus va fer un petit moviment, com assentint i la Kira i jo vam parar una petita taula que tenia a la motxilla i tot menjant un tros de coca, vam gaudir de la festa des del cel.
- Eeeeee, Kiiiiidi! - va cridar una veu des de la platja.
- Mira Kidi, et criden. És aquella nena d'allà baix.-
Vaig mirar i no m'ho podia creure, era la Núria, una mica més gran però era ella.
- Núuuuria, com estàs?-
- Molt bé i tuuu?-
De sobte el globus va començar a descendir fins arribar al costat de la nena.
- Quina alegria em fa tornar-te a veure, has crescut molt!- li vaig dir
- Jo també m'alegro de veure't. I com ho has fet per aconseguir un globus tant semblant al que et van cremar?-
- Ui, és una història molt llarga, algun dia te l'explicaré... Mira aquesta és la meva amiga Kira.-
- Hola Kira! Us quedeu a la festa?-
- No Núria, gràcies, però no voldria tornar a perdre el globus com aquella vegada. Només hem vingut a saludar-te i a donar-te les gràcies per deixar-me aquell coet.-
- De res torna quan vulguis, i si no és per Sant Joan, millor així podràs aterrar sense que hi hagi cap perill pel globus, d'acord? Adéeeeu, bon viatge!-

En aquells moments el globus es va començar a enlairar i amunt, amunt, entre petards i focs d'artifici vam marxar d'aquella platja d'on una nit com aquella, vaig perdre un company de viatge que tornava a tenir amb mi.
El globo perdido
Después de mucho tiempo de no usar el libro mágico , le dije a Kira que había llegado el momento .
- Hace unos años por este época perdí un compañero de viaje que me llevaba a lugares maravillosos y lejanos y me gustaría recuperar-lo. ¡Utilizaré el libro mágico! -
- ¿A si? ¡Y quién era ese compañero? - Preguntó Kira .
- Mi globo . Durante mucho tiempo me llevó a lugares fantásticos y por una equivocación , una noche de San Juan me lo quemaron . -
- ¿Una noche de San Juan? ¿Te lo quemaron ? ¿Y por qué?-
- En un lugar llamado " Los países catalanes ", cuando la noche más corta del año , es decir , al inicio del solsticio de verano , todos los habitantes hacen hogueras y queman cosas viejas e inservibles que tienen acumuladas . Vieron mi globo algo envejecido y lo tiraron a la hoguera pensando que era para quemar . -
- ¿Y por un globo medio roto quieres usar el libro mágico ? Seguro que si te pido de usarlo yo , me dices que no y tú ahora ... -
- Ya verás Kira , qué paisajes más maravillosos se ven desde el cielo con el globo , y no está roto sólo es un poco viejo pero funciona perfectamente , y podremos ir a países muy lejanos y fantásticos. ¿Ya verás que bien lo pasaremos ! -
Sin dejar que contestara escribí en el libro y en menos de unos segundos mi globo volvía a estar allí, a mi lado . También recuperé la mochila y todo lo que llevaba dentro .
-¡ Uau !- Gritó Kira . - ¡Qué globo más auténtico! ¿Me puedo subir? Me quiero subir... ¿Puedo , puedo ? -
- ¡Vamos Kira , elevémonos hacia el cielo ! -
Sobrevolamos prados , ríos y bosques hasta llegar cerca del mar, allí , donde hacía tiempo el globo se había quemado .
- No entiendo porque nos traes hasta aquí globo, es muy peligroso volver por estas fechas, ya sabes que queman cosas y tiran petardos . - Pero no se movía de allí por más que lo intentara .
Kira intentó estirar una cuerda a ver si podía hacer que girara y con la fuerza del viento continuar el viaje , pero fue inútil . El globo no se movía de allí.
- Bueno, si quieres recordar cómo te quemaron nos quedaremos aquí pero esta vez no bajaremos , miraremos las hogueras desde aquí arriba . -
El globo hizo un pequeño movimiento , como asintiendo y Kira y yo montamos una pequeña mesa que tenía en la mochila y comiendo un pedazo de “coca” , disfrutamos de la fiesta desde el cielo .
- ¡Eeeeee , Kiiiiidi ! - Gritó una voz desde la playa .
- Mira Kidi, te llaman . Es aquella niña de allí abajo. -
Miré y no me lo podía creer, era Nuria, un poco más mayor pero era ella .
- ¿Nuuuuria , cómo estás? -
- Muy bien y tuuu ? -
De pronto el globo comenzó a descender hasta llegar al lado de la niña .
- ¡Qué alegría me da volver a verte , has crecido mucho ! - Le dije
- Yo también me alegro de verte . ¿Y como lo has hecho para conseguir un globo tan similar al que te quemaron ? -
- Uy, es una historia muy larga , algún día te la contaré... Mira esta es mi amiga Kira . -
- Hola Kira ! ¿Os quedáis a la fiesta? -
- No Nuria, gracias , pero no quisiera volver a perder el globo como aquella vez . Sólo hemos venido a saludarte y a darte las gracias por dejarme ese cohete . -
- De nada vuelve cuando quieras , y si no es para San Juan , mejor, así podrás aterrizar sin que haya ningún peligro para el globo , ¿de acuerdo ? ¡Adióoooos, buen viaje ! -
En aquellos momentos el globo empezó a subir y subiendo, subiendo, entre petardos y fuegos artificiales, partimos de aquella playa donde una noche como aquella perdí un compañero de viaje que volvía a tener conmigo . 

divendres, 2 de maig del 2014

Noves aventures de la Kidi i la Kira/Nuevas aventuras de Kidi y Kira

El poble Rosella
Quan vam arribar al final del camí, el poblet que havíem vist des de lluny havia desaparegut, en el seu lloc hi havia un camp ple de roselles.
-Que estrany! Hauria jurat que hi havia vist casetes just aquí...-
-Si Kidi, jo també les he vist.-
-Bé, no hi donem més voltes, ens quedem a passar la nit i demà ja continuarem el camí. Què et sembla?-
A la Kira li va semblar bé la meva proposta, vam fer un mos i al cap de poca estona ja dormíem.
A l'endemà només sortir el sol, ens vam trobar envoltades d'un munt d'ulls que ens miraven sorpresos.
-Ai, quin ensurt!- cridà la Kira.
-Qui sou? D'on heu sortit?- preguntà un senyor baixet amb una cabellera llarga i blanca i un barret que de la punta, hi penjava un cascavell molt graciós.
-Som la Kidi i la Kira. Ahir a la nit ens vam quedar adormides al costat d'aquest camp de rose... On són les roselles? I aquestes casetes? On som?-
-Benvingudes al poble Rosella!-
Encara una mica desorientades els hi vam explicar que viatjàvem per diferents indrets per aprendre jocs i on poder escoltar històries i aventures per escriure contes ben divertits.
Molt contents de sentir les nostres paraules tots els personatges que ens envoltaven, van començar a córrer amunt i avall fent sonar aquells cascavells que portaven als barrets. Ens van muntar una gran taula i ens van convidar a un gran banquet que ens va portar fins a mig dia. Després en un tres i no res, ho van desmuntar i en el seu lloc van muntar un gran escenari. Es va començar a sentir una música molt alegre i el més jove del poble d'un salt s'hi va plantar al ben mig i va començar a cantar un conte molt curiós:
“Senyores i senyors, nens i nens, gatets i gatetes, ocellets i ocelletes, conillets i conilletes, prepareu-vos per escoltar la història que us cantaré d'un nen que no tenia pessigolles i no podia riure. Tots els seus amics si que en tenien i es passaven llargues estones fent-se pessigolles amb una ploma a la planta del peu, els uns als altres. El pobre noiet, veia com s'ho passaven de bé rient a tota hora, sense saber perquè ell, no sentia aquella alegria.
Un dia va decidir marxar a buscar una ploma que aconseguís fer-lo riure. Va preguntar a ocells de totes les mides i colors, i cap va saber donar-li la resposta. Finalment un petit colibrí, va deixar caure sobre el seu cap una de les seves plomes. Quan la va notar entre els seus cabells, va començar a riure sens parar. Quines pessigolles que feia, i que divertit que era. Ara si que sabia com era passar-se el dia rient. Molt content, va tornar amb els seus amics i mai més no es va tornar a avorrir.”
Acabada la història i quasi bé sense adonar-nos, van recollir tots els taulons de l'escenari i van desaparèixer. El sol s'havia amagat i un camp ple de roselles va sortir de sota els nostres peus.

Ara ho enteníem, la nit anterior el poble Rosella va desaparèixer sota d'aquell camp ple de flors, va ressorgir amb el sol i tornava a desaparèixer un altre cop amb la foscor. No ens havíem mogut del lloc on havíem dormit, només s'havia transformat quan havia sortit el sol.


El pueblo Amapola
Cuando llegamos al final del camino, el pueblo que habíamos visto desde lejos había desaparecido , en su lugar había un campo lleno de amapolas .
- ¡Qué extraño! Habría jurado que había visto casitas justo aquí ... -
- Si Kidi , yo también las he visto . -
- Bueno, no le demos más vueltas, nos quedamos a pasar la noche y mañana ya continuaremos el camino. ¿Qué te parece ? -
A Kira le pareció bien mi propuesta , comimos algo y al poco rato ya dormíamos .
Al día siguiente nada más salir el sol , nos encontramos rodeadas de un montón de ojos que nos miraban sorprendidos .
- ¡Ay, qué susto ! - Gritó Kira .
-¿Quién sois ? ¿De donde habéis salido? - Preguntó un señor bajito con una melena larga y blanca y un sombrero que de la punta, colgaba un cascabel muy gracioso .
- Somos Kidi y Kira. Anoche nos quedamos dormidas junto a este campo de ama... ¿Dónde están las amapolas ? ¿Y estas casitas ? ¿Dónde estamos ? -
- ¡Bienvenidas al pueblo Amapola ! -
Aunque un poco desorientadas les explicamos que viajábamos por diferentes lugares para aprender juegos y donde poder escuchar historias y aventuras para escribir cuentos divertidos .
Muy contentos de oír nuestras palabras todos los personajes que nos rodeaban, comenzaron a correr arriba y abajo haciendo sonar aquellos cascabeles que llevaban los sombreros . Nos montaron una gran mesa y nos invitaron a un gran banquete que nos llevó hasta medio día . Después, en un santiamén lo desmontaron y en su lugar montaron un gran escenario . Se empezó a oír una música muy alegre y el más joven del pueblo de un salto se plantó en medio y empezó a cantar un cuento muy curioso :
" Señoras y señores , niños y niñas, gatitos y gatitas , pajaritos y pajarita, conejitos y conejitas , prepárese para escuchar la historia que os cantaré de un niño que no tenía cosquillas y no podía reír. Todos sus amigos si que tenían y se pasaban largos ratos haciéndose cosquillas con una pluma en la planta del pie los unos a los otros . El pobre muchacho , veía como se lo pasaban bien riendo a todas horas , sin saber porqué él no sentía esa alegría.
Un día decidió irse a buscar una pluma que consiguiera hacerlo reír. Preguntó a aves de todos los tamaños y colores, y ninguna supo darle la respuesta. Finalmente un pequeño colibrí, dejó caer sobre su cabeza una de sus plumas. Cuando la notó entre sus cabellos, empezó a reír sin parar. Qué cosquillas que hacía, y lo divertido que era. Ahora si sabía cómo era pasarse el día riendo. Muy contento, volvió con sus amigos y nunca más se volvió a aburrir. "
Terminada la historia y casi sin darnos cuenta, recogieron todos los tablones del escenario y desaparecieron. El sol se había escondido y un campo lleno de amapolas salió debajo nuestros pies .
Ahora lo entendíamos, la noche anterior el pueblo Amapola desapareció debajo de aquel campo lleno de flores, resurgió con el sol y volvió a desaparecer de nuevo con la oscuridad . No nos habíamos movido del lugar donde habíamos dormido, sólo se había transformado cuando había salido el sol.